dimarts, 20 de maig del 2014

Volar és precís, viure no és precís


Afirma Hayao Miyazaki que “El vent s’alça” (2013) serà l’obra que tancarà la seva carrera cinematogràfica, tot i que tal categòric propòsit prou sabem (pels toreros) que està subjecte a innombrables canvis d’humor d’última hora. Sigui com sigui, el fet que el gran mestre de l’animació japonesa identifiqui aquest film amb la seva retirada, obliga a contemplar-lo amb la lupa que hi buscarà una declaració de principis ocults (encara que siguin finals), de manera que amb justificació o sense tot gest que s’hi pugui llegir quedarà magnificat.

Pel que Miyazaki ens té acostumats, es tracta d’una obra anòmala que evita l’habitual component fantàstic del director i entra de ple en un territori tan problemàtic com és el del “biopic”. “El vent s’alça” (inspirada pels versos del cementiri marí de Paul Valery: "Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!") es basa en part de la vida de l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi (1903-1982), qui va dissenyar el Mitsubishi A5M i el seu successor, el Mitsubishi A6M Zero, avions que tingueren una notòria i mortífera intervenció a la Segona Guerra Mundial. Miyazaki —que prèviament ja havia dibuixat un manga sobre aquesta mateixa història—no ha ocultat mai la seva afició a tota mena d’andròmines volants, fos a “El castell al cel”, “Porco Rosso” o “El Castell Ambulant” i aquí es delecta una vegada més en aquestes màquines prodigioses i la seva evolució entre els núvols; en certa manera, es diria que en la història d’aquest creador obsessiu, el director hi vol veure el seu alter ego.

“El vent s’alça” presenta en general colors simples i alegres per unes escenes que són bàsicament realistes. No hi falten seqüències d’estètica exquisida que generalment impliquen l’acció del vent sobre l’aigua, l’herbei, la roba, les volves de neu o les espurnes del foc; jocs de llum i ombra; escenes de masses i fins i tot un terratrèmol; però el seguidor de Miyazaki hi trobarà a faltar aquelles imatges inexplicables, tèrboles, inoblidables, pròpies d’una ment que no funciona com cap altre. Només alguna seqüència onírica aconsegueix acostar-s’hi.

No, no és que sigui una mala pel·lícula; però no em sembla tremendament interessant a menys que el disseny d’avions sigui la teva única passió. Exagero una mica (perquè també hi ha una trama paral·lela, amorosa i melodramàtica), però la part més important de les dues hores i deu minuts que dura s’ocupa sobretot dels principis de l’aerodinàmica i de la recerca del tipus de rebló que oposi menys resistència al vol. I encara que aquests eixuts tecnicismes s’amoroseixin amb il·lustracions animades, mai no perden del tot la seva ànima de ferro.

I encara queda la qüestió —que al Japó ha aixecat polseguera, tant des de l’esquerra com des de la dreta— de com el film passa de puntetes sobre el paper letal que aquestes màquines prodigioses jugaren a la Segona Guerra Mundial. De fet, “El vent s’alça” estableix una escandalosa el·lipsi entre els anys 1936 i 1945, i visualitza l’herència de mort i destrucció dels avions Mitsubishi com un munt de ferralla sense referència humana. I sí, segurament tenen raó que Miyazaki, davant d’un cargol i un rebló ben posats, perd el món una mica de vista.

Ran de la pel·lícula hi ha hagut una segona polèmica nipona, perquè resulta que els seus personatges fumen molt davant de la càmera. Com que no està científicament demostrat que el tabac produeixi càncer de pulmó als personatges d’animació, atribuiré aquestes reticències a un excés de correcció política. Encara així em guardaré molt d’aconsellar aquesta pel·lícula (que no és en cap cas adequada per a la canalla, que s’avorrirà encara més que els seus pares) a un públic generalista. Recomanable doncs per assistents empedreïts del Saló del Manga i per exòtics amb paciència.

Busqueu les 7 diferències (culturals) amb l'original japonès (vist a dalt)

4 comentaris:

  1. Encara avui, al Temple Yasukini, cèntric a tocar del Budokan, s'hi veneren els "màrtirs" de la II WW... Imagino el rerefons latent del Miyazaki: Vés que el Mar de la Xina no és converteixi en un terrible vesper. Perquè mira que, de tensions, totes les que vulguis.
    També entenc com l'autoria ha de quedar diluïda enmig d'una superproducció com aquesta. Esperaré més opinions abans d'acostar-m'hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins al moment a les anteriors produccions del seu estudio no se li havia mai dubtat l'autoria a en Miyazaki; no veig perquè aquí hauria de ser diferent.

      Elimina
  2. Des del primer minut de projecció, vaig flipar –verb que en el cas d’una peli sobre avions s’ha d’entendre en sentit molt positiu- i aquesta sensació em va durar fins que la part més romàntica de la història va passar al primer plànol. Superat aquesta estona, la flipada va continuar.
    Trobo que estèticament no se li pot demanar més a El vent s’alça: recull tot allò que Miyazaki ha anat aprenent amb el temps – de La princesa Mononoke i Porco Rosso en especial- i ho diposita de manera magistral, utilitzant a més amb precisió exquisida la paleta virtual dels colors.
    Pel que fa a la narració, personalment agraeixo que no entri –al menys directament- en el tema de la guerra, ja que el film no pretén en cap moment ser una d’Hazañas bélicas ni tampoc un penitenciagite pel que van fet els nipons, sinó una història d’amor i d’avions, cosa que aconsegueix (novament apareixen les similituds amb Porco Rosso, ara pel que fa a la temàtica).
    En conseqüència acabo, aprofitant aquesta tribuna oberta que ens ofereixes, mostrant-me en desacord amb la teua recomanació –i em fa il·lusió poder estar en desacord, ni que sigui per un cop, amb les teues crítiques cinematogràfiques- final: no he estat mai a cap Saló del manga (increïble, però cert), i no sé si soc un element exòtic amb paciència –més aviat diuen de mi que soc un ansiós- però a mi El vent s’alça em va semblar bellíssima i altament recomanable al públic culte en general, i especialment als amants de l’obra d’en Miyazaki.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Leb, doncs serà que no m'agraden els avions. I també vaig trobar un handicap en el fet que el protagonista no pogués volar i tot ho hagués de viure de forma vicària. Em sap greu, però no comparteixo el teu entusiasme.

      Elimina