diumenge, 25 de maig de 2014

Servillo és la solució


A “Viva la libertà” Roberto Andò dirigeix una adaptació de la seva pròpia novel·la “Il trono vuoto”, potser la pel·lícula menys adequada per una jornada de reflexió pre-electoral, atès la visió tan poc esperançadora que ofereix del panorama polític. Sigui com sigui, la cosa passa a Itàlia on el cap del partit a l’oposició (un partit d’esquerres pel que es deixa entendre) pateix una crisi de pànic i decideix desaparèixer sense prevenir ningú (una mica a l’estil d’aquell papa d’”Habemus papam” de Nanni Moretti). Per solucionar la crisi, l’assistent personal del polític decideix substituir-lo pel seu germà bessó, un filòsof que acaba de sortir del psiquiàtric amb resultats que potser ja es poden preveure.

No, ni la història és gaire original ni molt menys versemblant; però ens empassem la faula, perquè l’exercici de la política està tan desprestigiat que resulta satisfactori contemplar com triomfa la veritat en boca d’un suposat boig. Són aquests moments en els que el germà filòsof dinamita tota política de partit, mentre es fica a la butxaca els electors, el millor que té per oferir “Viva la libertà”. Malauradament una part important del metratge s’ocupa de la vida que fa el polític desaparegut a casa d’una antiga xicota, on sembla que descobreix els petits encants de la vida quotidiana; una història que francament no resulta gaire interessant, encara que la xicota sigui la bella Valeria Bruni Tedeschi.

“Viva la libertà” és una pel·lícula molt pulcra i correcta en tots els seus apartats, especialment en els de direcció, interpretació i música (Marco Betta fa una bona imitació del meu admirat Carter Burwell i la utilització freqüent de l’obertura de “La Forza del Destino” és molt divertida); però la multiplicitat de temes que aborda el film denota ambició, però cap intenció d’entrar-hi a fons. Si val alguna pena veure’l és perquè el protagonitza Toni Servillo, el més improbable Mastroianni de l’era contemporània (altrament dita “post-moderna”). Si amb “Gomorra”, “Il divo” i “La grande bellezza” no us va fer peça, insistiu-hi amb aquest títol. Servillo és una joia del teatre i del cinema italià/europeu, “joia” tant en el sentit de pedra preciosa com en el de pura alegria.

Ara no faré propaganda electoral; però la humanitat de Servillo, sense programa conegut, enfonsa qualsevol partit.

6 comentaris:

  1. Ostres, aquí els qui no tenen programa conegut perquè no se sap en quin grup s'afegiran són C's i UPyD...

    Espero que la pel·lícula sigui una faula amable com dius!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és amabilíssima, res a veure amb la realitat.

      Elimina
  2. Em ve molt de gust. Estic al servei de Servillo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ves-hi, no crec que t'ho passis malament.

      Elimina
  3. M'ho vaig passar la mar de bé amb aquesta pel·lícula. Vaig agraïr que entre aprofundir o mostrar escenes quotidianes, triessin la segona opció. Potser amb aquesta història paral·lela la pel·lícula proposa l'explicació "som més patosos que dolents" aplicable a les relacions a tota escala i amb totes les conseqüències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí: la pel·lícula no té ni molt menys la mala llet que podria tenir.

      Elimina