dimecres, 7 de maig de 2014

Enfangats

Sembla que hi ha poca discussió a considerar “En la orilla” de Rafael Chirbes (Anagrama, 2013) com una de les grans novel·les espanyoles de l’any passat i el Premio de la Crítica de narrativa castellana 2014 només ha significat la culminació de dotze mesos de triomfal recepció. “En la orilla” és a més un llibre absolutament terapèutic perquè intenta analitzar l’estancada situació present que hem vingut anomenant “crisi” i ho fa des de la perspectiva del llevant valencià, una de les zones més castigades per l’especulació immobiliària més corrupta.

El llibre retrata el moment posterior a l’esfondrament del gran “tinglado” que va convertir l’economia espanyola en model a admirar, quan els seus actors protagonistes (barreja de víctimes i botxins) s’aturen atordits a llepar-se les ferides mentre quantifiquen les pèrdues. Ambientada entre les imaginàries Olba i Misent (que bé podríem situar en el litoral que uneix les províncies d’Alacant i de València), es recolza en la imatge potent de la “riba” del títol, no tant la de la prostituïda platja que imanta el turisme, com la dels aiguamolls que li donen l’esquena: antany font de vida, ara tèrboles aigües on esborrar el testimoni compromès d’alguna pràctica delictiva.

Per descomptat, la rellevància sociològica de “En la orilla” no seria suficient per justificar la seva lectura, si no fos perquè Chirbes compta amb una poderosa veu literària, tot i que una mica passada de moda. I que consti que això ho dic com un elogi, perquè m’agraden aquestes novel·les molt més freqüents als anys seixanta i setanta del segle passat que no pas ara, on una veu obsessiva i circular va revelant de mica en mica una situació, uns personatges, i potser una història, l’abast de la qual no s’entén per complet fins al punt i final. Aquí la veu protagonista és la d’un tal Esteban, propietari de la fusteria del poble, víctima per una banda de la fallida dels promotors immobiliaris locals, però també causa de la ruïna de tots els seus dependents. Altres veus s’interposen a la d’Esteban, sovint la dels seus damnificats (el seu xofer hipotecat, el seu empleat magribí, la colombiana que té cura del seu pare amb Alzheimer).

Si alguna cosa del que he escrit fins ara sona a tòpic descarat, m’afanyaré a testificar que Chirbes procura evitar el relat rodó i rematat amb llaç de seda; només cal veure l’elegància amb la que tracta la impossible història d’amor que amaga a l’interior de les seves pàgines (i la seva evitació de tot subratllat). A la seva contra diré que la veu del seu “Esteban” sona massa articulada i culta per tractar-se de la parla d’un simple fuster de poble. I, és clar, amb un autor nascut als paupèrrims anys 40, no esperéssiu una visió positiva de la vida.

Como en el caso de los que acuden a la iglesia, tu actitud me confirma que lo que mejor soporta el paso del tiempo es la mentira. Te acoges a ella y la sostienes sin que se deteriore. En cambio, la verdad es inestable, se corrompe, se diluye, resbala, huye. La mentira es como el agua, incolora, inodora e insípida, el paladar no la percibe, pero nos refresca.

6 comentaris:

  1. La tinc pendent (no dono a l'abast). Si la veu narrativa remet a la novel·la dels 60 i 70, ja m'està bé. Si s'eviten arrodoniments i llaçades innecessaris, obviaré altres inversemblances que, total: peccata minuta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris, remet al temps quan la bona literatura no es veia obligada a ser postmoderna.

      Elimina
  2. Gran autor, jo no li trobo la veu gens passada de moda, però és que jo també estic passada de moda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja dic, Júlia, que per a mi és una virtut..

      Elimina
  3. Em vaig llegir les seves dues primeres novel·les i em van agradar molt, però no hi he tornar. I mira que em sap greu. Però noi, he de triar i la ficció hi surt perdent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, la pobra ficció ha quedat com la minyona de la casa de les lletres.

      Elimina