divendres, 30 de maig de 2014

El difunt és un viu

De vegades, fent un tomb per les miscel·lànies pàgines de la Wikipedia, em topo amb alguna anècdota irrellevant, d’aquelles que no dubtaria a deixar anar en una amical tertúlia de cafè, encara que no sigui ni alliçonadora, ni tingui cap utilitat coneguda; però com que els blocs no són res més que una tertúlia de cafè amb cap de taula imposat, permeteu-me explicar una petita perla que he descobert recentment.

Concerneix el britànic Eric Blore (1887 - 1959), actor còmic i de caràcter, especialitzat en papers de majordom. Encara que el seu nom no us soni familiar, els que pertanyem a les generacions que hem vist cinema en blanc i negre a la televisió espanyola el coneixem més del que ens pensem. Blore apareix a cinc de les deu pel·lícules que Fred Astaire i Ginger Rogers van rodar junts, cintes que potser es troben lluny del sublim, però que són causa d’imparable eufòria. I per convèncer els més primmirats, l’actor també figura a dues obres mestres indiscutibles de Preston Sturgess: “Els viatges de Sullivan” i “Les tres nits d’Eva” (“The Lady Eve”, en vernacle).

L’anècdota implica també el crític britànic Kenneth Tynan, que en un article per a “The New Yorker” va fer menció del “difunt Eric Blore”, sense parar esment que l’actor anglès continuava viu i plenament funcional. “The New Yorker” és famós, entre altres moltes coses més exquisides, pel seu departament de verificació de dades, que filtra la seva veracitat i permet o no la seva publicació. Per això mateix aquella inusitada pífia va fer història i l’advocat de Blore exigí una retractació que l’editor de la revista traslladà al crític. Tynan, tot obedient, escrigué un text d’excusa per ser publicat l’endemà. Mentrestant, en una realitat paral·lela que en el fons era la mateixa, Eric Blore moria d’un atac de cor.

Així fou com, en un abscés d’enorme ironia universal, tota la premsa diària anuncià la defunció de l’actor el 2 de març de 1959, mentre el seriós “The New Yorker” es contradeia a si mateix i era l’únic que corregia allò tan estimat i catòlic de “no estaba muerto, que estaba tomando cañas/o/estaba de parranda” (segons les versions).

16 comentaris:

  1. Genial!

    M'ha recordat una vegada que va trucar el meu germà des del Perú -on estava en plena expedició de muntanyisme- per dir que estava viu. Es veu que al Perú els equips de salvament no surten sinó tenen clar que cobraran l'assegurança dels excursionistes guiris i el que fan és agafar el registre del refugi els primes noms que troben. Van tenir un avís d'accident de muntanya i van agafar els primers noms que van trobar i la premsa local va anunciar el succés... El meu germà va trucar directament des de la redacció del diari a casa per si altres mitjans de comunicació més generals se n'havien fet ressò de la notícia...

    Perdona l'anècdota particular però com que estem de tertúlia... ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil, Galde, un comentari del tot pertinent i fins i tot educatiu diria jo.

      Elimina
  2. Va ser sorneguer fins al final, només per contradir el prestigiós "The New Yorker". Geni i figura!
    Per mi sempre anirà associat, juntament amb Erik Rhodes i Everett Horton, a la disbauxa de "L'alegre divorciada" (Beautiful music, dangerous rhythm. It's something daring, the Continental...).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquells impagables secundaris eren la sal de les pel·lícules dels anys 30.

      Elimina
  3. Es que hi ha gent toca-collons fins hi tot a l'hora de morir-se quan no toca xD

    Això m'ha recordat al "Les notícies sobre la meva mort han estat exagerades" del Mark Twain.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la diferència que en Blore amb prou feines tingué temps de dir-ho.

      Elimina
  4. Si no fos tan racional diria que aquestes ironies fan por. Bé, en tot cas, el bon Eric Blore va acabar morint per deixar-me lloc en aquest món. I sense saber-ho, reia amb els seus posats. Quins grans secundaris que hi havia aleshores!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, s'ha de fer lloc als nou vinguts, però tampoc no cal que ens empenyin.

      Elimina
  5. anécdota, un chic macabra, sin duda¡

    ResponElimina
  6. Mirant-me'l, m'ha vingut al cap el gran Jeeves :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va fer moltes vegades el paper de majordom; però, si no m'equivoco, mai va fer de Jeeves.

      Elimina
  7. Què pensaries si, des del pati, escoltessis a un del nois de dalt dient pel mòbil: "Desde que murió mi padre las cosas van mucho peor...! Vam passar més d'un any amb el dubte, sense veure aquell home ni escoltant les típiques bronques paterno-filials... Fins que, Plam!, un dia me'l trobo de cara. Estranyat es deuria quedar de la cara que vaig fer: ¡Hombre, Cardete, que alegría! -(???).

    I sí que retira al gran Jeeves!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No seria "murió", més aviat "huyó".

      Elimina
  8. m'estranya que algú tan discret com un majordom -o com un actor que fa de majordom, que pel cas ve a ser el mateix- fes el numeret de denunciar el diari. Tot i que potser els majordoms, reals o ficticis, mai no han estat el que ens han venut.

    Coses de no haver tingut mai majordom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, majordom o no majordom, a ningú li ve de gust que el matin abans d'hora. Després ja no et donen paper a les pel·lícules.

      Elimina