dijous, 13 de novembre de 2014

A llom d’elefants

Vaques marines imaginades per russos
Prepareu-vos que això serà una excursió sense xarxa per la Wikipedia. Comença a una d’aquelles illes perdudes i solitàries que m’agrada explorar virtualment, l’illa de Sant Jordi a l’arxipèlag de les Pribilof, propietat d’Estats Units en el veïnatge d’Alaska. Aquí és on van ser vistes l’any 1786 les últimes vaques marines de Steller. Les havia descrit per primera vegada el naturalista Georg Wilhelm Steller l’any 1741, quan acompanyava l’explorador Vitus Bering (conegut històricament com “l’estret”). Poc més de quaranta anys més tard, aquelles bèsties no eren més que una altra espècie extinta. Les vaques marítimes pertanyien a l’ordre dels sirènids, com els actuals dugongs i manatís, però amb els seus vuit o nou metres de llargària devien de ser un espectacle digne de ser vist. Suposo que la sensibilitat davant de la natura és un valor cultural més i que, el que ara tant ens dol, fa un quart de mil·lenni era el pa que s’hi donava cada dia; però sap greu que animals tan dòcils i tan bonifacis es deixessin massacrar per una humanitat depredadora i sense remordiment.

I fixeu-vos que no només era qüestió de massacrar vaques marines, que també hi havia lleons (marins), llops (marins) i elefants (marins), cadascun d’ells omplint un nínxol ecològic amb molt més “panache” que el que l’homo sapiens mereix. He dit elefants? Què tenen d’especial els elefants? Doncs que els proboscidis comparteixen amb els sirènids (dugongs, manatís i vaques marines) el clade dels tetiteris, del que constitueixen els dos únics ordres encara existents en l’actualitat.

Em poso a pensar en elefants perduts en la història i el primer que se m’acut és el d’“El viatge de l’elefant”, novel·lat per Saramago a partir d’un paquiderm de nom Suleiman que viatjà de Lisboa a Viena en qualitat de regal de noces del rei João III per a l’arxiduc Maximilià allà cap a 1551. Que jo recordi, l’elefant no tenia res de particular i el llibre em va avorrir bastant. Més gràcia tingué Hanno (en italià, Annone), un elefant albí que Manuel I de Portugal li va regalar al papa Lleó X i que va esdevenir el seu animal de companyia favorit. El tenia en un recinte especial que va fer construir entre la basílica de Sant Pere i el Palau Apostòlic. Fou molt estimat per tota la cort papal i participà en nombroses processions. Dos anys després de la seva arribada a Roma va indisposar-se per culpa d’un sobtat restrenyiment i morí (amb el papa al seu costat) el 8 de juny de 1516 després de rebre una lavativa enriquida amb pols d’or. Tenia set anys. Fou enterrat al Cortile del Belvedere sota un epitafi escrit pel papa mateix. Rafael li dedicà uns frescos que no han sobreviscut.

Hanno dibuixat per Rafael
Sembla ser que l’ocurrència d’elefants blancs és més aviat escassa, especialment pel que fa als elefants africans, i no necessàriament implica que l’elefant hagi de ser albí: una pigmentació de color marró clar o rosat és suficient per a considerar-lo com a tal. Per descomptat, es prohibeix la ingesta d’alcohol durant l’avaluació. Considerats com a símbols de poder i bona sort en tot el Sud-est Asiàtic, s’han usat tradicionalment com a presents de bona voluntat oferts als jerarques locals. La junta militar que des de fa anys controla Myanmar ha fet de la recol·lecció d’elefants blancs un mitjà propagandístic per sancionar el seu règim. De moment en tenen tres en un pavelló als afores de Yangon.

En anglès l’expressió “white elephant” indica una possessió suposadament envejable de la qual no et pots desprendre i que fa molta més nosa que servei. Seria una mena de victòria pírrica pagada en espècie. L’originà el rei de Siam (¿abans o després de protagonitzar musicals sota la cara de Yul Brynner?) que solia regalar aquests paquiderms als súbdits que l’emprenyaven, atès que el cost de la manutenció era molt superior al valor de l’honor concedit. La Wikipedia s’afanya a informar-nos que aquesta expressió no té res a veure amb aquella altra no del tot similar de ”The elephant in the room”. L’elefant a l’habitació (el qual, per molt que intentis pensar en una altra cosa, persisteix present al seu racó) representa la veritat òbvia o el fet indefugible que, o bé s’ignora o bé se li nega cap via de diàleg. Tot plegat un retrat cert del que està passant aquí i ara.

Elefant a l'habitació de Banksy

7 comentaris:

  1. Ni una menció a Dumbo? No has tingut infància?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dumbo no és històric, és tan imaginari com l'espagueti volador.

      Elimina
    2. M'acabes de trencar el cor per duplicat!

      Elimina
  2. encara em dura la marranada per no haver pogut pujar en un elefant :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, no s'han extingit: encara tens l'oportunitat.

      Elimina