dissabte, 15 de novembre de 2014

Els dos costats dels núvols


“Clouds” (Núvols) de 1969 és un disc que segueix pautes similars al seu primer: sofisticació melòdica, veu cristallina, instrumentació escassa i proximitat als paràmetres del folk. Aquí, la mateixa Joni firmà la producció i l’únic altre músic que hi col·laborà va ser Stephen Stills. La coberta torna a ser obra seva, en aquest cas un autoretrat a l’oli que a mi em sembla de colors molt agres i ofensivament kitsch.

L’àlbum conté “Both Sides, Now”, una de les seves cançons més emblemàtiques, celebrades i versionades. Malgrat ser un tema molt elegant i d’innegable qualitat, els fans de llarg recorregut podem arribar a desvetllar per ell una injusta mania, com a representació reduccionista d’un cançoner que conté moltes més perles que aquesta.

La inspiració inicial de la cançó prové de la novel·la de Saul Bellow “Henderson the Rain King”, on es reflexiona que la possibilitat moderna (gràcies a l’aviació comercial) de poder contemplar els núvols tant des de dalt com des de baix ens hauria de treure la por a la mort. La interpretació és discutible, la cançó fa així.

Rengles i dolls de cabells d’àngel
I castells de gelat en l’aire
I canyons de plomes pertot arreu
Així he mirat els núvols

Però ara només tapen el sol
Plouen i neven sobre tothom
Tantes coses que hauria fet
Però els núvols m’han barrat el camí

Ara he mirat els núvols des dels dos costats
De dalt, de baix, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió dels núvols
En realitat no en sé res de núvols

Llunes i junys i sínies de fira
La dansa vertiginosa que sents
Quan tots els contes de fades es fan reals
Així he mirat l’amor

Però ara només és un altre recital
Els deixes rient quan te’n vas
Però si t’importa, no els hi ho demostris
No et traeixis a tu mateixa

Ara he mirat l’amor des dels dos costats
De donar i prendre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de l’amor
En realitat no en sé res de l’amor

Plors i pors, i sentir l’orgull
De dir “T’estimo” ben fort
Somnis i intrigues i espectadors d’un circ
Així he mirat la vida

Però ara els vells amics es comporten de forma rara
Fan que no amb el cap, diuen que he canviat
Bé, alguna cosa s’ha perdut, i alguna cosa s’ha guanyat
En la vida del dia a dia

Ara he mirat la vida des dels dos costats
De guanyar i perdre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de la vida
En realitat no en sé res de la vida.

Ara he mirat la vida des dels dos costats
De guanyar i perdre, i tanmateix
El que més recordo és la il·lusió de la vida
En realitat no en sé res de la vida.




Oficialment se li coneixen 992 versions, amb Judy Collins ostentant prerrogativa de pionera. Darrera seu, i per citar només noms coneguts, Bing Crosby, Claudine Longet (en francès), Frank Sinatra, Leonard “Mr. Spock” Nimoy, Marie Laforêt (també en francès), Nana Mouskouri, Neil Diamond, Pete Seeger, Andy Williams, Engelbert Humperdinck, Willie Nelson, Hugh Masekela (instrumental), Clannad, Hole, Dolly Parton, Tori Amos, Doris Day, Herbie Hancock, Susan Boyle o Idina Menzel. Amb aquesta selecció s’entén que “Both Sides, Now” va néixer amb vocació d’estàndard capaç de ser trasplantada a gairebé qualsevol univers musical. Per descomptat, em quedo amb la versió de la seva autora (la de Judy Collins, tan de “música lleugera”, m’esgarrifa pel pilot automàtic que du posat). Busqueu a YouTube, compareu, i reconegueu que una bona veu no és quasi mai el més important.

5 comentaris:

  1. Hauré de buscar la versió de Leonard Nimoy, és la que més em "llama"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tinc ni idea, però el que sembla que fa discos temibles és el William Shatner.

      Elimina
    2. Sí, el Shatner l'he sentit algun cop, té un estil pretenciós-trascendent realment còmic.

      Elimina