NO tots els polítics són iguals

Després de veure les set temporades seguides de “The West Wing”, vam deixar unes setmanes de pausa abans d’encetar la primera de “House of Cards” per evitar-nos un empatx de política americana , tot i ser conscients que es tractava de dues sèries tan antagòniques com els seus protagonistes. Aquest “Castell de cartes” adapta una sèrie britànica homònima de 1990, composta de tres temporades de quatre capítols cadascuna. Els americans sent els americans i trobant-nos en plena edat daurada dels serials televisius, “House of Cards” (USA) ha estès el material fins abastar de moment tres temporades de 13 capítols. És de suposar que l’original gaudirà de molta més concisió i claredat narrativa, substituïdes en l’adaptació pels tocs de nou ric de les actuals sèries de qualitat.



No cal sinó veure els crèdits tan elegants com poc originals amb un “timelapse” de diversos racons de Washington sota una música minimalista de baixa graduació a càrrec de Jeff Beal. O la direcció gèlida i quirúrgica que imposa en els primers episodis David Fincher i que després James Foley o Joel Schumacher s’afanyen a imitar. Els quicos i una mica bigarrats decorats de la Casa Blanca a “The West Wing”, són a penes transitats a “House of Cards”, que prefereix visitar els interiors austers i una mica nòrdics d’habitatges privats. Tampoc el tràfec incessant que es trobava en els passadissos del poder d’aquella sèrie es reflecteix aquí, ja que tot aquest món sembla més estàtic i buit.



Podria continuar detallant les peculiaritats de la sèrie, però estaria faltant a la veritat si no digués ja d’entrada que el protagonisme de Kevin Spacey és el seu tret més distintiu i el que més la salva d’una possible temptació d’adotzenament. Spacey fa el paper de l’ambiciós congressista demòcrata Frank Underwood, el qual ran de l’elecció d’un nou president dels Estats Units es veu postergat en el càrrec de secretari d’estat que li havien promès. Qualsevol espectador mínimament avisat, conscient que Spacey no sol representar germanetes de la caritat, té dret a esperar que la venjança d’Underwood serà terrible (i no anirà gaire equivocat). L’actor, amb aquell carisma maligne que se’l trepitja, amenaça a foc molt lent, encongeix l’ànim per allà on passa i fins i tot es permet esglaiar l’espectador, quan trenca amb cinisme la quarta paret.



Seria injust oblidar que al seu costat, amb fidelitat conjugal pròpia de Lady Macbeth, es troba Robin Wright, madura bellesa capaç també de les malícies més extremes. Per la manera com vesteix els seus “Little Black Dresses”, m’estranya que no cometi cap crim flagrant a la primera temporada. Al seu voltant, un munt de personatges, que poden ser tan grisos com tots els que tallen el bacallà a la Casa Blanca, tan immoralment ambigus com els de l’entorn dels Underwood, o tan desgraciadets com les víctimes dels dos mons anteriors. D’entre tots ells el guió mira de tractar amb preferència la periodista inexperta a la recerca d’exclusives (Zoe Barnes, actuada per Kate Mara) i l'innocent congressista politoxicòman Peter Russo (Corey Stoll). Per cert, serà per la diferent percepció social de l’alcoholisme, però en cap sèrie política americana hi pot faltar el candidat en procés de desintoxicació i la premsa que el persegueix aferrissadament, cosa que no recordo haver vist mai al nostre país. 



“House of Cards” es pren el seu temps, executa maniobres de distracció (que ja comencen a ser típiques), té uns capítols inicials digressius (tot i que seran rellevants al final de la temporada) i acaba precipitadament amb un munt de qüestions encara no solucionades (“cliffhanger”!!!). Tal com pertoca als serials moderns, s’hi troben detalls suggeridors on hi intervé l’origami de grues, les aranyes atrapades en una copa de vi, les taques a la moqueta i les aixetes trencades a força de fúria. En resum no és una sèrie trencadora ni inusualment absorbent, però està per sobre la mitjana i té uns protagonistes de categoria.