La germandat Fante

Res de més compromès que la lectura d’un autor que saps admirat per molts, com és el cas de John Fante (Denver, 1909 - Los Angeles, 1983). Que Charles Bukowsky (escriptor a qui no he llegit però que més aviat em causa rebuig) el considerés el seu mestre, no em fa ni fred ni calor; però que Kiko Amat sigui capaç d’escriure sobre ell un text tan persuasiu com aquest, convida a considerar-lo seriosament. I em consta que no és l’únic fan que Fante ha conreat, sobretot després de la seva mort, ja que en vida la seva celebritat va ser molt justeta.

“A l’oest de Roma” (edicions de 1984, maig de 2014), publicada pòstumament, recull la novel·la curta “El meu gos idiota” i el conte “L’orgia”. La primera és narrada per Henry Molise, escriptor i guionista en hores baixes, amb una dona que el coneix massa bé i quatre fills adults que no acaben d’emancipar-se. Es tracta d’una figura que reuneix, sospito, els típics trets quasi autobiogràfics de tots els protagonistes “fantescos”: orígens italians, famílies extenses, abús de l’alcohol, penúries econòmiques entre la tradició i la bohèmia californiana. Aquí el detonant de la molt deixatada trama és l’aparició d’un gos gegantí, talòs i de tendències sexuals homòfiles (sense distinció d’espècies) que decideix “adoptar” la família Molise, decisió que origina algunes situacions tragicòmiques.

Si la presència (i absència) del gos idiota unifica el relat, el tema de fons és el poder centrifugador de la família tradicional centrípeta. Henry als seus cinquanta-cinc anys s’encara a l’última oportunitat de vèncer les seves frustracions i fugir a la Roma dels seus ancestres, la dels cafès mandrosos carregats de segles d’història, amb la idea de fer vida d’artista, lliure de tot compromís. Finalment, contingències de la vida, haurà de claudicar i s’haurà de conformar a romandre condemnat en aquest feu a l’oest de Roma. Així es consolarà:

No volia anar a Roma amb quatre rals. Només de pensar en els terres de marbre fred dels hotels em pujava una esgarrifança directa des dels peus. Els romans feien un cafè americà molt dolent. Els carrers feien olor de gorgonzola ranci. Les putes eren tronades i depriments. Em perdria les sèries mundials de beisbol. El millor que es podia fer els diumenges era anar a passar-los sota la finestra del Papa. La forma més baixa de vida era la dels escriptors italians. Anaven amunt i avall amb tot de guions per vendre sota el braç i ensenyant el cul pels pantalons esparracats. Odiaven els italoamericans, els tenien per covards que havien abandonat la meravellosa misèria nacional mentre que ells, uns patriotes de debò, s’havien quedat a la mare pàtria sobrevivint a la tragèdia de dues guerres. Si protestaves i els deies que al teu país de naixement no tenies cap oportunitat, insultaven el teu pare o el teu avi per haver-se buscat una vida millor en un altre país.

De vegades “El meu gos idiota” pot sonar fàcil, com una “sitcom” que fa riure exclusivament pel narrador-pallasso que rep totes les bufetades. El seu desenllaç, ple d’un “pathos” molt merescut, revela una construcció visceralment ben resolta, que ens fa encarar la pròpia mort. Mentrestant, a “L’orgia”, per la seva brevetat, se li exigeix menys; i aquest relat de la pèrdua de la innocència d’un noiet de deu anys en un entorn miner californià acaba sacsejant-nos, perquè tots hem viscut un dolorós moment similar de destrucció de la infal·libilitat paterna.

Martí Sales, un altre acòlit declarat del culte a Fante, ha traduït “A l’oest de Roma” amb la senzilla claredat que requereix aquest tipus de literatura. Confesso que la lectura m’ha semblat durant gran part del recorregut “simpàtica”, però “menor”. Senzillesa potser enganyosa (ho havia dit ja?), quan topes amb retalls tan suculents com aquest:

La truja somrient no em treia els ulls de sobre i jo sabia que seríem bons amics. Assegut al damunt de la tanca del corral, observava com furgava amb el morro els caus dels talps, el llom arrodonit li brillava com una gran perla banyada per la llum del sol. Emanava unes vibracions burgeses d’estabilitat i fe en l’Esperit Sant.