Les traduccions agressives

Ja sabeu com sóc de sensible a les males traduccions i per això comprendreu que m’hagi passat el dia en un estat febrós per culpa de la notícia de “La Vanguardia” publicada la mitjanit passada i que es pot llegir a dalt. Clarament el titular no pretén informar que s’emetran unes targetes de crèdit que serviran com a permís de treball al Cinquè Continent i la traducció adequada hauria de ser “visado”, tot i que la RAE accepta “visa” com a sinònim i americanisme. Però “La Vanguardia”, com anunciava fa uns anys, és ben espanyola i no s’hauria de permetre aquests modismes confusos. Algun comentarista els ha advertit de l’error i l’han mig corregit tot i que en aquesta captura de les 23:02 del dia 17 encara persisteix el titular confús.

Ja posat, comentaré altres vicis de traducció que últimament freqüenta la premsa, tant l’escrita com la parlada. És el cas de l’expressió “low profile” (o l’oposada “high profile”) que es refereix a persones que, malgrat la seva rellevància o el seu accés potencial a una celebritat barata, porten una vida discreta, allunyada de l’atenció pública. No crec que, ni en castellà ni en català, sigui correcte emprar la construcció “perfil baix”, com per exemple en aquest cas inventat però plausible: “La filla d’Amancio Ortega prefereix mantenir un perfil baix”. Com a perfils baixos, els dels nans de la Blancaneu.

I la meva proposta a paraula més horrorosa del quinquenni se l’endú “socialité”. En anglès “socialite” (sense el signe gràfic de l’accent) és el substantiu que identifica a totes aquelles persones, l’única funció de les quals és muntar festetes i saraus, o ser-ne part convidada, sense utilitat coneguda més enllà de donar consistència al parasitisme social. Als Estats Units són “socialites” reconegudes Paris Hilton i Kim Kardashian; les seves equivalents aquí són Isabel Preysler o Nati Abascal (i Pilar Rahola seguirà el seu camí, si algun dia ens independitzem). “Socialite” es pronuncia més o menys com “soixalait” (res a veure amb la llet de soja), però els redactors de revistes de tendències i moda, gent amb un coeficient intel·lectual tan discutible com el dels cuiners amb estrelles Michelin, prefereixen escriure aquest “socialité”, d’accent agut afrancesat per pur esnobisme, que intenta rimar molt esforçadament amb “liberté, égalité, fraternité”, un lema nacional que l’hi dóna bufetades a tutiplén.

En tot això segurament hi ha molt papanatisme adreçat contra la llengua anglesa; encara que a l’últim paràgraf sembli que vulgui adaptar-la a les particularitats del francès. Enmig d’aquesta Torre de Babel no em puc treure del cap la confessió d’una mossa qualsevol, en un reportatge televisiu. Li preguntaven quin tipus de cuina preferia, i responia tota cofoia: “Cocina española, of course!”