dissabte, 1 de novembre de 2014

The Hugh Lane (i 4)


Per acabar la visita de The Hugh Lane amb una nota positiva, informaré que de Francis Bacon no només disposen de rampoines brutes i sabates desaparellades, i que alguna pintura mig decent van aconseguir arrossegar al cau de Dublín. Es clar que la majoria estan inacabades, però te les venen com si així entendràs millor el procés creatiu de l’artista. Mira, no ho penso discutir, perquè més m’estimo mig Bacon que cap Bacon, però queden una mica coixetes.


I mira, només és la litografia 26/50 d’una pintura que retrata John Edwards (amor platònic i hereu absolut de Bacon) en calçotets blancs de “mercadillo”, assegut forçadament amb molta cuixa i gens de braços, però satisfà molt més que la resta d’interruptus.


The Hugh Lane dedica tota una sala a les pintures de Sean Scully, nascut el març de 1945 a Dublín, però criat al Sud de Londres. Actualment Scully té tallers a Nova York, Munic i Barcelona. El seu estil és fàcil de reconèixer per la seva ordenació de formes rectangulars, exclusivament horitzontals i verticals, i per una elecció de colors tan idiosincràtica com, pel meu gust, exquisida. Si bé al principi utilitzava la cinta adhesiva per aconseguir arestes estrictament geomètriques, els seus contorns posteriors han esdevingut més lliures i orgànics. Diu Scully que els seus quadres reflecteixen la compartimentació del seu país d’origen, que afecta tant la seva gent com el seu paisatge. L’explicació sona acceptable; de fet l’artista abstracte compta amb poques crosses teòriques que justifiquin el que fa i com ho fa. En tot cas, conscient que podria pecar de decorativisme, em veig totalment capaç de viure a l’univers Scully. Vull dir que m’agrada i molt.




4 comentaris:

  1. A mi m'agraden les obres en procès perquè els trobo enigmàtiques sobre el seu futur.

    Per una altra banda, en Sean Scully el vaig descobrir ja fa temps a l'IVAM de València i em va semblar tant meravellós com ara. M'agrada aquesta manera de quadricular-ho tot amb plena llibertat meditada i texturada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també el vaig descobrir fa temps i cada dia m'agrada més.

      Elimina
  2. No sé quina impressió final n'hauràs tret tu, Allau, del The Hugh Lane, però el passeig que ens has dedicat a través d'aquests quatre apunts m'ha deixat un molt bon regust de boca (també la National Gallery: tot un descobriment, Yeats!). I en general, aquestes vacances no viscudes (parlo de mi) a Irlanda han estat ben curioses. He tingut la sensació de veure una Irlanda que no m'imaginava. Potser ha estat la teva mirada. La visió que en tenia era potser massa americana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric. La veritat és que aquests passejos virtuals són molt agradables, fins i tot per a mi.

      Elimina