La dura vida de la filla de l’astronauta

Twinkle, twinkle, little star

Invariablement les pel·lícules de Christopher Nolan m’han provocat més irritació que goig gràcies a les seves elevades pretensions, on els excessos de l’embolcall amaguen les abundants febleses conceptuals. “Interstellar” potser representa la versió més ambiciosa d’aquests defectes amb una història èpica que ens trasllada literalment d’un extrem a l’altre de l’Univers, tot intentant que en el seu nucli bategui tanmateix un drama íntim d’interès humà.

El film se situa en un futur proper (el vestuari, els vehicles i el mobiliari m’han semblat indistingibles dels actuals) on la Terra es troba al límit dels seus recursos i ha revertit en una societat de nou agrària. Cooper (Matthew McConaughey) és un antic pilot de la NASA reciclat en granger que viu junt amb el seu sogre i els seus dos fills adolescents (l’home és vidu). La filla en particular està convençuda que a la seva habitació hi ha un fantasma, o com a mínim un fenomen “poltergeist”. Sigui com sigui, pare i filla acaben descobrint un laboratori secret de la NASA, el qual està investigant l’Univers a la recerca d’un planeta que permeti allotjar la Humanitat. Com que Cooper és un pilot expert, el conviden a apuntar-se a la propera missió, i accepta immediatament amb el temps just per agafar el raspall de dents, com si se n’anés a les Planes enlloc dels afores de Saturn. La nena s’ho pren molt malament i fa la pataleta perquè ho interpreta com una traïció paterna; i aquest conflicte paterno-filial de nyigui-nyogui acabarà vertebrant la resta del film.

No explico més, perquè encara passen moltes més coses, algunes ben inesperades; i és que en gairebé tres hores de film hi ha lloc per a tot, fins i tot per a una mica (molta) de palla. Hi ha, per exemple, al principi tota una subtrama entorn al complot conspiranoic de l’arribada dels americans a la Lluna, de la qual no se’n treu rèdit posterior, i que bé podrien haver eliminat per a benefici de l’espectador. Pel meu gust també podrien haver suprimit gran part de les explicacions suposadament científiques, que potser tenen alguna base certa, però que dubto que gran part del públic assimili com poca cosa més que un guatxi-guatxi, gravetat!, guatxi-guatxi, quàntic!, guatxi-guatxi, forat negre! Almenys, els pobres actors que es veuen obligats a dir aquestes frases, hi posen un convenciment més aviat penós. Per no parlar d’aquell símptoma típic del mal guionista, en el qual un personatge li diu a l’altre el que tots dos saben, amb l’única finalitat d’informar un tercer, és a dir l’espectador (tipus: “com vostè sap, doctor X, un planeta és un objecte astronòmic que orbita una estrella”).

“Interstellar” conté alguns moment visualment aclaparadors i únics (com l’origami parisenc d’”Inception”): constitueixen la meva única excusa per continuar veient les pel·lícules de Nolan. Però malgrat la brillantor per concebre espais inesperats, no estic segur que el director sigui capaç de descriure arquitectures més convencionals. Jo, en tot cas, em vaig trobar perdut amb la topografia de les diverses naus i les seves connexions espacials. En quant a l’inevitable robot artificialment intel·ligent, no el podrien haver dissenyat una mica menys similar a una vitroceràmica d’interfase digital?

L’èxit (o fallida) de la pel·lícula depèn de la implicació emocional que n’extreu dels seus espectadors. El que això subscriu (o més aviat suprascriu, si fem cas a la capçalera) va trobar risible gairebé tot el seu recorregut, exceptuant algunes seqüències d’acció. En aquesta tessitura, la majoria dels actors que hi intervenen (noms tan sobradament competents com els de Michael Caine, Ellen Burstyn, Anne Hathaway, Casey Affleck, John Lithgow, Jessica Chastain o Matt Damon) aporten solidesa, i poca glòria, a uns papers que no se la mereixen. Només McConaughey, en un registre de baríton mecànic i sinistre, molt en la línia de “True Detective”, es permet algun moment de lluïment, en especial a l’escena on contempla emmudit vint-i-tres anys de missatges de la família.

Malgrat els seus defensors, que Nolan sempre els tindrà, “Interstellar” esdevé clarament insuportable (i grotesca, i artificialment allargada), en els seus trenta últims  minuts, quan es produeix una confrontació molt poc viscuda entre l’astronauta i la seva filla rebeca. A la cinquena dimensió “nada menus”. Si quedava alguna subtilesa, ara ja se n’ha anat definitivament en orris claveguera avall, i mentrestant la banda sonora de Hans Zimmer, una piconadora amb sons d’orgue i ecos de Philip Glass menor, continua pidolant un Oscar amb una absència de subtilesa digna de millor causa.