Artistes morts

“this is not a novel” (el títol tot en minúscules, per ofendre a consciència les convencions tipogràfiques que regeixen el món editorial en anglès) certament no és una novel·la, però sí un molt consistent homenatge al ball de confusions inventat pel poeta pictòric René Magritte. O, traduït a un altre idioma, un festí postmodern sense data de caducitat a la vista.

La culpa va ser de la Matilde. Així fou com vaig arribar a David Markson (Albany, 1927 - Greenwich Village, 2010, sempre a l’estat de Nova York), només perquè “De casa al club” en feia descarat proselitisme. Markson va començar la seva carrera escrivint atípiques novel·les de gènere, de ciència-ficció o de cowboys, una d’elles fins i tot adaptada al cinema amb Frank Sinatra com a protagonista. Només alguns anys abans de morir va aconseguir un cert respecte per part d’una crítica descreguda en escriure llibres altament experimentals, com ho és la seva tetralogia final composta per “Reader’s Block” (1996), “This Is Not A Novel” (2001), “Vanishing Point” (2004) i “The Last Novel” (2007).

“This Is Not A Novel” (existeix versió en castellà a La Bestia Equilátera, que es deu dir “Esto no es una novela”) consisteix en un seguit de frases aparentment sense connexió, encara que hi ha uns temes que es repeteixen i que subtilment enllacen unes i altres. De tant en tant hi apareix un Escriptor que intenta descriure el llibre que tenim entre mans, com una declaració d’intencions o bé com una conjectura. Hi ha també cites literàries, curiositats històriques a la manera d’una miscel·lània, noms deixats anar com a fulls del calendari i morts, moltes morts. Així, la “melodia” que més es repeteix és la de la causa de la mort de desenes d’artistes i altres celebritats. Pot semblar poca cosa o fins i tot una forma molt barruda de fer literatura; però per algú aficionat a les llistes aquesta lletania arriba a ser tan addictiva com impossible d’abandonar.

André Gide morí d’una malaltia dels pulmons.
Rellegint l’Eneida al seu llit de mort.

Va ser mentre feien còpies dels frescos de Masaccio a Santa Maria del Carmine com a joves aprenents que Michelangelo va criticar la forma de dibuixar de Pietro Torrigiano:
L’os i el cartílag van desfer-se com galeta, Torrigiano li diria més tard a Benvenuto Cellini.
En referència al nas de Michelangelo.

El geni més gran del nostre segle, Goethe anomenava Byron.
El geni més gran del nostre segle, Byron anomenava Goethe.

Ivan Turgenev, als dinou anys, durant un foc a bord d’un vaixell:
Salveu-me! Sóc l’únic fill de ma mare!

Catul, que estimava una dona a la qual anomenava Lèsbia, però el nom real de la qual pot haver sigut Clòdia.
Properci, que estimava una dona a la qual anomenava Cynthia, però el nom real de la qual pot haver sigut Hòstia.
Tots dos, ben bé dos mil anys enrere.

Gustav Mahler morí d’endocarditis.

Louis-Ferdinand Celine morí d’un aneurisma cerebral

Una novel·la sense “motivacions” centrals dominants, vol l’Escriptor.

Per tant sense conflictes i/o confrontacions, similarment.

Rudolph Kreutzer mai va interpretar la sonata “Kreutzer”.

Una de les ennoblidores delícies del Paradís, tal com les promet Sant Tomàs d’Aquino:
Contemplar els condemnats mentre són torturats i rostits allà sota.

L’amistat de Samuel Beckett i Alberto Giacometti.

Richard Strauss: Per què ha d’escriure d’aquesta manera? Vostè té talent.
Paul Hindemith: Herr Professor, faci la seva música que jo faré la meva.

Porto d’Ercole. On va morir Caravaggio.
Molt probablement de malària.
A una taverna.

Georgia O’Keeffe va morir cega.

He vist una representació de “Hamlet, Príncep de Dinamarca”, però actualment les obres velles comencen a fastiguejar en aquesta època refinada.
Diu el Diari de John Evelyn el 26 de novembre de 1661.

Sense temes socials, és a dir, sense imatges de la societat.

Cap representació dels costums i/o la moral contemporània.

Categòricament, sense política.

Vulgar i ensopit, Ruskin rebutjava Rembrandt així.
Germà de Dostoievsky, l’anomenava Malraux.

Per la raó que sigui, Jean Sibelius no va escriure ni una sola nota els trenta últims anys de la seva vida.

Kierkegaard morí d’una infecció pulmonar.
O d’una malaltia de l’espinada.

Conjectura de Karl Barth:
Que mentre és possible que els àngels toquin només Bach per lloar Déu, entre ells toquen Mozart.

Teofrast dictaminà que la música de flauta podia guarir la ciàtica.
Per no parlar de l’epilèpsia.

Alexander Pope morí d’hidropesia.

John Milton morí de gota

Teofrast digué que la música de flauta hauria guarit això, també.

Ningú no va pintar una esquena de dona millor que Boucher, va dir Renoir.

Una novel·la completament sense símbols.

Robert de Nàpols: Giotto, si jo fos vostè, amb aquesta calor deixaria de pintar per una estona.
Giotto: També jo ho faria, si fos vostè.

Matthew Arnold morí d’un atac de cor corrent darrera d’un tramvia a Liverpool.

I així sense pausa possible durant 160 pàgines. Fascinant.