En companyia de difunts

“Still Life” (horriblement retitolada “Nunca es demasiado tarde”) és una pel·lícula petita però emotiva, que l’habitualment productor Uberto Pasolini va filmar l’any passat i que al Festival de Venècia s’endugué una pila de premis no oficials. Tracta d’un tema incòmode però d’interès universal com és el de la repercussió social de la mort; o més aviat la seva falta de repercussió. En el seu centre, l’anodí John May (Eddie Marsan) un gris empleat municipal que s’encarrega de buscar els familiars d’aquells que han mort sols, i en cas de no trobar-los els organitza el funeral. Unes retallades pressupostàries el deixen sense feina, però un dels seus últims casos li obrirà noves expectatives, que potser auguren un radical canvi de vida.

“Still Life” és una cinta plàcida i contemplativa, basada en petits detalls i l’establiment de precises simetries. Potser massa agosaradament Pasolini ha citat Yasujiro Ozu com un dels seus models. Per cert, el director no té res a veure amb el més famós Pier Paolo, però és tanmateix nebot de Luchino Visconti i està casat amb la prolífica compositora Rachel Portman que aquí firma una banda sonora repetitiva i enervant.

En tot cas les perquisicions de John May se segueixen amb interès, mentre ens demostren que fins i tot les morts més solitàries poden amagar una vida que ha afectat per bé o per mal a un grapat considerable de persones. Primers plans de calces sobre un radiador o el clot que deixa el cap sobre el coixí apareixen com a crits pòstums que la vida reclama a la mortalitat i marquen el to generalment tristoi del film. Mentrestant el solitari protagonista s’aplica metòdicament als seus rituals mortuoris fins a no deixar dubte que la seva única família són aquests difunts orfes.

Eddie Marsan és un dels grans característics del cinema britànic actual a qui darrerament he vist a la sensacional “The World’s End” i la trinxeraire “Filth”. La seva especialitat sembla ser la dels homes d’aparença conformista que amaguen una inesperada i perillosa vena subversiva o psicòpata. Aquí ha de mantenir durant gran part del metratge un capteniment molt contingut i només cap al final se li concedeix el benefici d’algun somriure. Se li podria demanar molt més, però encara així el paper ha agradat i li ha facilitat algun premi festivaler a Edimburg i Karlovy Vary.

I parlant del final (que no us espatllaré, però que no és gaire previsible) no tinc gaire clar si m’agrada o no. Per descomptat està pensat per provocar una descàrrega emocional tan malèficament premeditada com la de l’anunci de la loteria de Nadal d’enguany. Confesso que en el seu moment vaig deixar anar alguna llagrimeta, mentre em preguntava “sotto voce” si es podia ser més manipulador. “Still Life” és passadora i funciona perfectament com a versió portàtil del “memento mori”. El veredicte final depèn en gran mesura de la vostra reacció epidèrmica a l’última escena. El 92% de la crítica i una proporció equivalent d’espectadors han optat per plorar sense recança.