La fi del món i altres qüestions personals

De quin color és el gat que apareix sota el teler de Penélope al fresc de Pinturicchio?

Una dona anomenada Kate (un nom que es menciona una sola vegada i cal pescar-lo al vol) monologa en un món post-apocalíptic, en el qual ella és l’última persona (i també l’últim animal) sobre la capa de la Terra. Almenys això és el que deixa entendre el seu text mecanografiat en paràgrafs breus i enunciatius que imiten formalment l’estil del “Tractatus Logico-Philosophicus” de Ludwig Wittgenstein. Aquesta és l’espinada de “Wittgenstein’s Mistress” (1988) la novel·la que possiblement assegurarà a David Markson un nínxol a la posteritat. Almenys David Foster Wallace, prescriptor intel·ligent esdevingut prescriptor indiscutible via suïcidi, considerava el llibre un dels cims de l’avantguarda literària americana [Existeix una edició introbable a Destino, “La amante de Wittgenstein” de 1989. Bé, es pot trobar a la biblioteca pública Joan Maragall de Sant Gervasi, donació d’Isabel Núñez (descansi en pau), que no deixa de ser una coincidència feliç per a un llibre que tracta molt de coincidències].

Reinicio. Una pintora americana del segle XX, col·lega de Jackson Pollock i Willem de Kooning (a qui diu haver tractat), comença a divagar entorn de gregues il·lustres, filles d’Eurípides, com ho són Helena, Cassandra, Penèlope i Clitemnestra mentre es qüestiona els seus destins finals. Com ja passava a “Això no és una novel·la”, s’hi barregen les informacions cultes, especialment sobre pintors. Aquí, més que les causes de mort, es busquen les relacions mestre-alumne i les coincidències en el temps i l’espai. Entre Rembrandt i Spinoza a l’Amsterdam del XVII, o El Greco i Sant Joan de la Creu al Toledo dels XVI. Es saludaven quan es creuaven al carrer? En quins termes?

Enmig d’aquestes excursions digressives, Kate també ens narra el seu dia a dia en un planeta desert on només li resten l’art i el llenguatge com mitjans per sobreviure: com es desplaça mitjançant els cotxes abandonats que troba en el camí, com es refugia en les grans pinacoteques del món i contempla les seves obres mestres a la llum de les fogueres, com escolta la música fortuïta que li ofereixen les radiocassettes dels vehicles i com subsisteix esgarrapant el més perdurable dels rebosts. El viatge conclou en un poble de platja de la Costa Est Americana, on l’activitat de Kate es minimitza fins esdevenir obsessiva, amb una repetició de cabòries especulatives que fan pensar en el “Molloy” de Samuel Beckett.

De tant en tant la narradora/redactora deixa caure algun detall de la seva vida personal (marit i amants de noms intercanviables, un fill mort que rep el nom dels seus amants), tot configurant una biografia d’incoherència creixent, on l’únic que segur que no es postula és que ella havia sigut l’amant de Wittgenstein, perquè Wittgenstein com sap tothom era gai (i nedà algun cop a la badia de Galway). La narradora, solipsista i poc fiable (dos trets clàssics de la posmodernitat), segurament es limita a descriure més un estat mental de connotacions patètiques que una realitat observable; però és sabut que els lectors no disposem d’altra realitat observable que la que ens dispensen els narradors, així que ens lliurem a les seves mans i el seu text. I el text, almenys en el meu cas, m’ha atrapat des del principi amb la seva precisió cristallina i no m’ha deixat anar fins el seu clau ontològic final.

Buscaré algun fragment per citar (i vendre-us el llibre) al meu apunt següent sobre aquesta mestressa tan filosòfica. Aconsello a la Matilde que se’l demani demà mateix per préstec interbibliotecari.