Homes, dones i el que queda entremig

Ho dic, ho deia i ho diré: la Yasmina Reza, quina tia!

Podria justificar la meva estrambòtica asseveració amb proves extretes del seu brillant historial, però no fa cap falta, només cal llegir el seu darrer llibre (recull de contes o novel·la?, “va savoir”) “Felices los felices”, també en edició catalana, sempre a Anagrama. El títol, per cert, respon a una cita borgiana (del Jorge Luis argentí):

Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor.
Felices los felices.

Sembla oferir una benedicció ecumènica, destinada a tota mena d’estats sentimentals, a anys llum del típic llibre d’autoajuda només per a flagel·lants. Hi trobareu doncs vint-i-un monòlegs (amb afegitó puntual d’altres veus) de divuit personatges, molt més connectats entre ells del que sembla d’entrada. Vides creuades fastigosament franceses en el seu tracte diari, amb aparició de cònjuges, amants, amics i saludats, metges i pacients i fins i tot mostres d’amor mercenari. A Reza se li noten molt les traces teatrals i fa que tots els seus monòlegs acabin derivant en una forma de diàleg o almenys d’agressió bidireccional, perquè ningú no és una illa solipsista, sinó que hem vingut a aquest món per fer-nos la guitza els uns als altres.

Clarivident, divertida i ferotge, l’autora (tot partint de situacions perfectament vulgars) ens trasllada al desconegut quotidià, on una crisi matrimonial pot ventilar-se davant la secció de congelats del súper, mentre que un fill de bona família es reencarna en Celine Dion, per consternació d’uns i riota d’altres. Com que, una vegada més, seré incapaç de fer-vos el producte, citaré fragments a l’atzar perquè us adoneu de com és de fàcil topar-se sense voler amb cops de geni a “Felices los felices”.

Me interesó Jean-Gabriel cuando me fijé en sus ojos. No era fácil fijarse en ellos dado su peinado, el pelo largo que hacía desaparecer la frente, un peinado a la vez feo e imposible para una persona de su edad. Enseguida pensé, ese hombre tiene una mujer que no se ocupa de él (está casado por supuesto).

Estampo a Odile contra el plexiglàs e intento abrirme paso en el interior del bolso, ella forcejea, se queja de que le hago daño, yo digo, dame esas putas llaves, ella dice, estás sonado, le arranco el morbier de las manos, lo arrojo al estante, acabo sintiendo las llaves en el desorden del bolso, las saco, las agito ante sus ojos sin dejar de sujetarla, digo: nos largamos ahora mismo de aquí. 

Chemla quiere ponerme un nuevo tratamiento. Ya no soporto el Xynophren. Tengo las manos despellejadas, ya ve. Chemla quiere volver a la quimio por perfusión intravenosa, con lo cual se me caerá el pelo. Mamá, eso no es seguro, intervengo. Chemla dice que hay una probabilidad de cada dos.

Llegado un momento, Jacques abrió los brazos de forma simétrica y dijo, ¡venid! Nos colocamos una a cada lado y él cerró los brazos. Nos quedamos un rato así, sobándole el barrigón peludo, toqueteándole la bragueta, y de repente dijo, ¡acercaos, chicas! Todavía siento vergüenza al recordar esta frase. Vergüenza de la situación, de la luz cruda, de la falta total de imaginación y de dominación de Jacques. Esperaba al marqués de Sade y estaba con un tipo barrigón que decía, venga, acercaos, chicas. Pero por aquella época yo lo disculpaba todo.

Juro que he fet la selecció obrint el llibre i buscant la millor frase de la pàgina; i no una altra. Aprofito per agrair l’existència de Google i la Wikipedia, que m’ha facilitat la consulta dels termes “plexiglàs” i “morbier”. Ja us ho dic: la Yasmina Reza, quina tia!!