dissabte, 22 de novembre de 2014

Mentrestant a California


El títol del tercer àlbum de Joni Mitchell “Ladies of the Canyon” de 1970 proclama el seu trasllat a la solejada Califòrnia, en concret al districte de Laurel Canyon a Los Angeles, un veritable Bloomsbury de la cultura alternativa de l’època. En aquell moment Joni estava vivint una intensa relació amorosa amb Graham Nash, que queda reflectida en diverses cançons del disc (Nash escriuria al seu torn “Our House”, sobre la casa que compartiren). De fet, tot “Ladies of the Canyon” revela el moment àlgid del flirteig amb Crosby, Still, Nash & Young al complet, com ja s’anirà veient.

El disc representa un clar progrés sobre els dos precedents (i no només per un dibuix de portada on l’artista demostra molt més domini gràfic). Mitchell exhibeix un estil de transició que abandona els modismes folk i comença a experimentar amb harmonies inusuals. Prova de la seva creixent sofisticació és la presència esporàdica d’altres instruments (vents, cordes, percussió) i l’aparició de les seves primeres interpretacions des del piano. Una bona mostra és aquesta meravellosa “For Free” (De franc), que conclou a més amb un bell solo de Paul Horn al clarinet, i que m’agrada situar prop del cim de la seva obra.

Anit vaig dormir en un bon hotel
Avui he sortit a comprar joies
El vent corria per la ciutat bruta
I els nens escapaven de les escoles
Era dreta a una cantonada sorollosa
Tot esperant la llum verda
Ell era a l’altre costat del carrer
I de debò que tocava molt bé, de franc
Amb el seu clarinet, de franc

Jo em moc pels diners
I per les salutacions davant d’un teló de vellut
Tinc una limusina negra
I dos senyors
M’acompanyen a les recepcions
I em bellugo només si tens diners
O si ets amic meu
Però la banda unipersonal
Al costat de la parada de menjar ràpid
De debò que tocava molt bé

Ningú no s’aturava a escoltar-lo
Encara que toqués tan dolç i excels
Sabien que no l’havien vist mai a la seva televisió
Per tant deixaven que la seva música passés de llarg
Vaig voler creuar i demanar-li una cançó
Potser fer-li les segones veus
Vaig sentir la seva tornada
Mentre el semàfor canviava
De debò que tocava molt bé
De franc





The Byrds en van fer una versió en el seu malaguanyat (però salvable) àlbum de reunió de 1973. Queda escapçada en mancar-li el solo final, però David Crosby amb la seva de veu de fum i de cendra bé mereix que l’escoltem de nou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada