dilluns, 17 de novembre de 2014

El periodista reticent

Amb els escriptors canònics mai no saps què et pots esperar, especialment a la nostra literatura, la qual amb una història a l’esquena encara bastant portàtil, de vegades sembla que inclogui alguns noms tan sols perquè n’hi ha d’haver de tot a l’acadèmia. Per això, d’un personatge com Agustí Calvet “Gaziel” (Sant Feliu de Guixols, 1887 - Barcelona, 1964), constantment i obedientment exalçat com el primer periodista modern de la Península Ibèrica, poc t’esperes que sigui capaç de captivar-te tant amb el seu “Tot els camins duen a Roma” que Proa ha reeditat aquest setembre.

Gaziel va ser sobretot periodista (empordanès i conservador, precursor de Josep Pla per només deu anys), que va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional en castellà i fou el director de “La Vanguardia” entre el 1920 i el 1936, capçalera barcelonina que va ser la més venuda a la Península durant els anys de la Segona República. Per les seves idees catalanistes va ser jutjat a la fi de la Guerra Civil i, encara que absolt, va haver d'exiliar-se a Madrid per poder continuar treballant.

“Tots els camins duen a Roma”, memòria de joventut escrita quan el periodista jubilat ja superava la setantena, es delecta en una llengua materna que l’àmbit professional gairebé sempre li havia negat. Es nota que Gaziel en gaudeix, s'esplaia en el fangueig amb el català i quasi es venja de les cotilles de l’època que (no ho oblideu) aquell principi d’anys 50 eren encara les del franquisme més viu. Hi ha quelcom d’explosiu en el retrat, des d’un assenyat aburgesament, de pulsions juvenils que no han sigut del tot oblidades. Com a bon periodista, s’explica amb claredat, precisió i pertinença en el detall, tot embolcallat amb una fina ironia que tant ens agrada pensar que és pròpia d’aquesta terra.

I quin bon material de base!, amb un Gaziel que va viure de primera mà (quan encara no buscava professionalment la notícia) esdeveniments com l’atemptat al general Martínez Campos, la bomba del Liceu, el debut de Maria Barrientos, l’enterrament de mossèn Cinto, la Setmana Tràgica o l’inici de la Primera Guerra Mundial. I que a més va tractar homenots del seu temps, com Xènius, els dos Rubió, Prat de la Riba o Narcís Oller. Però és molt millor la descripció de la vida quotidiana d’aquesta família de la burgesia empordanesa, que allà pel 1893 va instal·lar-se als primers confins de l’Eixample en una Barcelona que sembla vinguda d’una altra galàxia: on els ramats de cabres passaven al capvespre pel carrer de Trafalgar, el carrer de Provença marcava el final de la civilització, el Parc de la Ciutadella era font d’infeccions febroses i els jesuïtes de Sarrià semblaven Fort Apatxe en terra d’infidels.

“Tots els camins duen a Roma” és un gabinet de tresors que abasta a la vegada les atmosferes públiques i privades, amb “bonus tracks” insuperables, com una descripció absolutament sinistra de la Universitat de Barcelona d’aquell temps, unes estampes heroiques dels inicis de l’Institut d’Estudis Catalans, viatges al Marroc, Madrid i París (molt més exòtics i perillosos del que sona), una reflexió sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida escrivint en català, i la dissecció anatòmico-forense de la pròpia família Calvet, que ja paga l’entrada, de tan disfuncional com era. Gaziel, d’estirp antiromàntica i poc donat a l’egocentrisme, es permet un capítol amorós autobiogràfic que podria funcionar perfectament com una “nouvelle”. I de fet, tot el “Bildungsroman” implícit al relat, malgrat la seva veracitat indubtable, fa pensar en un guió perfectament orquestrat en el qual l’aprenent de filòsof es veu obligat per les circumstàncies a esdevenir el millor periodista de la seva generació.

Espero que, amb tot el que he escrit fins ara, quedi clar que aquest llibre (juntament amb les “Meravelles” de Perucho (i en Markson!)) suposa la meva millor revelació literària d’aquest principi de temporada. Us abandonaré amb un fragment que reuneix poesia i ciència en un vagó de tren, on alguna cosa a dir tenen el pare Cirera i Bach. 
Maragall exultava escoltant l’astrònom, i l’astrònom deia i tornava a dir al poeta —quan aquest descansava un moment amb les seves contínues preguntes— com també a ell l’havien meravellat les paraules que ens dirigia suara, parlant dels camps, de l’aire, de la llum minvant, dels grills i de les estrelles. No cal dir que els dos joves no perdíem ni un mot de l’un ni de l’altre, extasiats. Feia pocs dies justament que jo havia sentit per primera vegada el “Concert en re menor”, de J. S. Bach, per a dos violins; i em semblava que tornava a sentir-lo, però, per comptes de dos violins, aquí es responien i s’acordaven dos mestres catalans, dos admirables poetes: un de la paraula viva i l’altre de l’astronomia. Com una mena de bordó, Permanyer hi posava, amb els seus roncs ritmats, la veu del baix acompanyant.

El viatge semblava un somni. ens despertàrem tot d’un cop en trobar-nos a Barcelona sense adonar-nos-en.

2 comentaris: