divendres, 30 de gener del 2015

Dubi, dubi, du

El corrent (altrament dit "trending topic"), fa temps imperant (culpa del MoMA de Nova York), segons el qual tot museu de rellevància internacional havia de ser reconegut per la col·lisió absurda de les seves inicials en majúscules ha fet prou estralls a Barcelona com per haver engendrat monstres com el MNAC, el CCCB i el MACBA. Ara també disposem del DHUB de la Plaça de les Glòries Catalanes, que en puritat és el “Disseny Hub Barcelona”, artefacte que no té gaire sentit idiomàtic. L’edifici, obra de Martorell, Bohigas i Mackay, fa morir de riure per la seva falta d’adequació a l’entorn sempre canviant de la plaça de les Glòries Catalanes. L’anomenen “La Grapadora”, però mereixeria apel·latius pitjors. Com que la visita és gratuïta fins a la fi de mes, vam passar per la no-taquilla aquest diumenge. Els becaris oficials adreçaven els visitants per una mena de laberint per a lèmmings que feia riure per com embolicaven la troca.

En l’actualitat el museu presenta quatre exposicions, a una per planta, i sembla que la intenció és anar renovant els seus continguts periòdicament. Vam prendre les escales mecàniques fins a la quarta planta per realitzar el recorregut de forma eficient de dalt a baix, tot i que la configuració de les sales acaba obligant a traçar uns quants itineraris redundants. La planta de dalt està dedicada al disseny gràfic i l’exposició actual es titula “El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)”. La majoria de peces es mostren en posició gairebé horitzontal, de manera que els rètols explicatius queden al seu darrera i resulten de difícil lectura per a uns ulls fatigats com els meus. La sel·lecció suposo que és bona, hi són tots els imprescindibles: Josep Artigas, Jordi Fornas, Ricard Giralt-Miracle, Manolo Prieto, Josep Pla Narbona, Cruz Novillo… Sorprèn la ingent quantitat de material relacionat amb la indústria farmacèutica, espero que correspongui al seu pes real en el disseny gràfic d’aquest període.

Disseny d'Amand Doménech
A la tercera planta hi ha l’exposició “El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)”. No és que m’interessi gaire la història de la moda, però la mostra està molt ben muntada i de la forma més atractiva possible. Curiosament cadascuna de les quatre exposicions sembla haver estat dissenyada amb criteris museogràfics diferents i el conjunt acaba pecant d’eclecticisme. La d’aquesta planta és potser la més rodona de les quatre. A més a les vitrines de cada època s’hi inclou una creació actual inspirada en el període, que em sembla una idea com a mínim suggeridora.

Got i plat de Xavier Nogués
Al segon pis hi ha “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)”, un calaix de sastre on s’hi pot trobar de tot sense gaire ordre ni concert: ceràmica, vidres, mobles, papers pintats, rellotges, esmalts, joieria. L’interès del conjunt és evidentment molt variable i supeditat als gustos personals de cadascú, però del que no tinc cap dubte és de la inadequació del mobiliari expositor i de la tipografia dels seus rètols, indignes fins i tot d’un museu de províncies de fa quaranta anys.

Finalment a la primera planta trobem “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” on s’exposen tots aquells objectes quotidians pensats per fer-nos la vida més simple, agradable o inspiradora. El recull d’artefactes, agrupats per conceptes clarificadors, es beneficia de la seva intenció didàctica, on cada peça apareix lligada a una frase quasi-publicitària que revela el perquè de la seva rellevància. Pot resultar divertit anar apuntant quins objectes dels exposats figuren o han figurat al parament de la nostra llar (jo hi vaig trobar un molinet de cafè de l’any de la picor, que (a nivell de detonant sentimental) em funcionà tan bé com la magdalena a Proust).

Cadira BKF, 1938
No he acabat d’entendre quin és l’àmbit geogràfic que interessa el DHUB. Sembla afavorir la catalanocèntria, quan es tracta d’arts aplicades. A la resta de casos s’hi inclouen espanyols, sobretot en el terreny de la moda i el de les arts gràfiques. Pel que fa al disseny industrial, la presència de Philippe Starck em resulta difícil d’explicar. Posem que sigui “corrupció a l’ajuntament capítol 3”. Els amics estan per això.

10 comentaris:

  1. És una visita pendent però la mandra i una emprenyada prèvia no ajuden a anar-hi.

    Com acabes insinuant els seus fons són un calaix de sastre que prové de desmuntar uns quants museus de Barcelona i agrupar-los sota l'etiqueta "disseny". És difícil donar a aquest fons coherència.

    I sobre dissenyadors d'exposicions ja saps que a vegades és millor passar per alt que cap d'ells deu tenir vista cansada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que t'afanyis, Galde, no crec que el tanquin demà passat.

      Elimina
  2. A mi em recorda l'escultura aquella de cap per avall d'en Subirchs a la Plaça Catalunya. Ara, dins no se que hi han posat però pel que expliques no és que sigui molt abellidor anar-h a veure. Suposo que una de les premises d l'arquitectura urbana deu ser que l'obra sigui gran, lletja, cara i que no serveixi per a gran cosa.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que té com un aire d'edifici tombat.

      Elimina
    2. podría titularse, "grapadora monstruosa con gran pepino al fondo" ...tengo una atracción irracional y enfermiza por estos museo-tochos, la semana que viene me paso por Bcn y le echo un ojo

      Elimina
    3. Sí, la plaça de las Glorias cada vez se parece más a un cuadro de De Chirico. Seguro que algo bueno descubrirás en este museo.

      Elimina
  3. Li tinc tanta mania al Bohigas i la grapadora que encara no he visitat el Museu. I això que vaig estar una tarda parlant amb l'equip pedagògic del dhub al soterrani, al costat de la generosa biblioteca de recursos. Comparteixo ja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs avui és l'últim dia de portes obertes. Si a sobre has de pagar per visitar-lo encara li tindràs més mania.

      Elimina