Ghibli (4): sentiments juvenils

Quan pensem en els estudis Ghibli, difícilment els associem amb històries costumistes contemporànies, ni amb ficcions amoroses jovenívoles, per això tant «Records de l’ahir» (1991) com «Puc sentir el mar» (1993) marquen una excepció dins de la seva producció, almenys en el seu aspecte temàtic, tot i que mantenen l’excel·lent estàndard acostumat.

«Puc sentir el mar», la menys ambiciosa de les dues, va començar (igual que «Kiki, aprenent de bruixa») com un projecte per donar una oportunitat als joves talents que treballaven a Ghibli, un afer de baix pressupost destinat a la televisió que va dirigir Tomomi Mochizuki. Malgrat una durada de 72 minuts, el film va resultar molt més car i laboriós del que estava previst, potser perquè la companyia no s’ha conformat mai amb produir tot just mitjanies.

El seu argument, una història d’amors d’institut que implica dos bons amics i una noia que acaba d’arribar de la capital, és més subtil i esquiva del que els clixés farien augurar, però no deixa de ser una obra molt dirigida a un públic preferiblement adolescent. Té com a tret diferencial la seva ambientació a Kochi, una de les ciutats més importants de l’illa de Shikoku, però un punt relativament apartat del país, que contrasta amb els orígens cosmopolites de la nouvinguda. L’objecte amorós del protagonista és una d’aquelles noies de tracte difícil, contradictori i manipulador, que resulten paradoxalment molt atractives als homes de les pel·lícules.

Res no justifica que «Puc sentir el mar» sigui un film d’animació, ja que tot el que es veu en pantalla és d’una absoluta quotidianitat, anodina i lletja. Fins i tot els viatges a Hawaii i Tòquio que realitzen els protagonistes estan desproveïts de qualsevol  sensació d’aventura extraordinària. Potser aquesta falta d’idealització en les imatges accentua per contrast el drama interior dels personatges i els hi confereix una major profunditat. En tot cas, aquesta pel·lícula de sentiments immadurs, perfecta com és en les seves intencions, a mi ja m’ha agafat una mica gran.

Molt més interessant em sembla «Records de l’ahir» que va dirigir el gran Isao Takahata, partint d’un «manga» del mateix títol, però ampliant-lo amb un desenvolupament posterior. El film narra com la jove Taeko viatja a Yamaga, en el nord rural del país, per fer una estada amb la família del marit de la seva germana. Durant el trajecte recorda episodis de la seva infantesa, no tots ells agradables, com la interdicció del seu pare a passar les vacances fora de la ciutat com feien les seves companyes. Un cop instal·lada en una casa de camp en companyia de la família del cunyat, Taeko s’adapta a aquest més relaxat dia a dia, coneix un jove cosí amb el que estableix una bona relació, i reflexiona sobre quines vol que siguin les prioritats de la seva vida.

La trama transcorre de forma introspectiva i tranquil·la, sense grans incidents, però amb una molt sàvia exposició dels fets. Els records de Taeko de nena inclouen moments gens idealitzats —l’acusació de no ser «normal» pel fet de treure males notes, la cleca que li clava el pare, els problemes amb els nois—, no gaire freqüents en el cinema d’animació. De fet, tota la part recordada té un tractament visual molt particular, amb colors pastel i escenaris desdibuixats, més imaginats que reals. En canvi, la part del present mostra colors intensos, figures més realistes i fins i tot algun toc etnològic en descriure el procés de recol·lecció de les flors del càrtam, emprades en cosmètica. Un additiu inesperat l’aporta la vigorosa banda sonora, formada en part per música tradicional hongaresa.

«Records de l’ahir», pel seu retrat psicològic, ha de ser una de les cintes d’animació més adultes que conec (i no tan depressiva com «La tomba de les lluernes» del mateix autor). Sense dubte un cim del gènere.