L’aventura és l’aventura

Aquests dies de clausura quasi monacal afavoreixen les curses de fons que l’acceleració de la vida moderna habitualment ens proscriu. Coses com mirar-se la pel·lícula «La flor» (2018) de l’argentí Mariano Llinás (últims dies a filmin) amb tota la paciència que requereixen les seves tretze hores i mitja de durada. La veritat és que l’empresa és menys àrdua del que el minutatge pot augurar: des del mateix pròleg el director ens anuncia sense excés de pretensions el pla de l’obra (quatre històries que comencen però no acaben, una història que té principi i final, i una darrera història que comença «in media res», però que té conclusió), ens tranquil·litza que hi haurà intervals per descansar i que de tant en tant ell tornarà a aparèixer per donar-nos ànims.

De fet, la pel·lícula està dividida en tres fragments, de 210, 312 i 290 minuts respectivament, per facilitar-ne el visionat. La primera de les històries pertany al gènere del terror de sèrie B, amb un grup d’arqueòlegs que desenterren una mòmia andina i cauen víctimes d’una maledicció. Potser no és casual que l’argument recordi el de «Les set boles de cristall» de Tintín: en un dels pòsters de la pel·lícula hi apareixen els Dupond, i hi ha un personatge belga que es diu Casterman.

La segona història és una mena de musical en el que un antic duo que sembla inspirat per Pimpinela intenta enregistrar una nova cançó després d’anys de separació. Paralel·lament, la secretaria del duet es relaciona amb una societat secreta que cerca la immortalitat mitjançant la ingestió del verí d’alguns escorpins.

La tercera història és la més llarga i ocupa les 5 hores i 12 minuts del segon fragment. Va d’espionatge internacional i en ella quatre dones segresten un científic en algun racó de Sud Amèrica, per descobrir a continuació que quatre assassines a sou les estan esperant per acabar amb elles. Durant els minuts que precedeixen l’enfrontament coneixerem les vides d’aquestes quatre dones en un viatge que ens passejarà per París, Berlín, Moscou i Amèrica Central.

L’episodi quart té tons metacinematogràfics, quan un director de cinema fa la vida impossible a les seves quatre actrius i s’evadeix filmant arbres. Mesos més tard un investigador intenta reconstruir què va succeir amb la pel·lícula a partir dels diaris escrits pel director. L’episodi cinquè és una paràfrasi, en blanc i negre i sense diàlegs, de «Partie de campaigne» de Jean Renoir, de la qual n’hereta la banda sonora. Finalment la sisena història presenta amb imatges borroses i brutes l’odissea de quatre dones que fugen dels homes que les mantenien captives.

Apart del joc continu amb les convencions narratives del cinema, el tret que unifica les diverses parts de «La flor» (llevat de la cinquena) és la presència de les mateixes quatre actrius —Pilar Gamboa, Elisa Carricajo, Laura Paredes i Valeria Correa— en diversos papers. Crec que pertanyen a una mateixa companyia teatral i per força han de ser bones amigues del director, que els hi ha muntat un bon homenatge.

«La flor» pertany per descomptat al món de l’art i assaig. Les seves derives genèriques són particularment moroses, però s’hi detecta sovint un humor esquiu molt particular. Les escasses persones a qui podria recomanar-la de segur ja la coneixen.