El dimoni de les llistes: algunes pel·lícules molt llargues

"Empire", Andy Warhol

• «Fanny i Alexander» (Ingmar Bergman, 1982): havia de ser l’obra final de Bergman. Existeix una minisèrie televisiva i una versió cinematogràfica de 188 minuts, però l’original és de 5 hores i 12 minuts.
• «Novecento» (Bernardo Bertolucci, 1976: exhibida habitualment en dues parts, dura en total 5 hores i 15 minuts.
• «El diluvi» (Jerzy Hoffman, 1974): la tercera pel·lícula més taquillera del cinema polonès en el seu propi país, 5 hores i 15 minuts.
• «Batang West Side» (Lav Diaz, 2001): drama criminal dirigit pel filipí Diaz. 5 hores i 15 minuts.
• «Happy Hour» (Ryusuke Hamaguchi, 2015): drama sobre quatre dones japoneses de classe mitja. 5 hores i 17 minuts.
• «Sleep» (Andy Warhol, 1964): 5 hores i 21 minuts de John Giorno dormint.
• «Napoléon» (Abel Gance, 1927): clàssic silent de 5 hores i 32 minuts.
• «Mula sa Kung Ano ang Noon» (Lav Diaz, 2014): drama històric ambientat durant la dictadura de Ferdinand Marcos. 5 hores i 38 minuts.
• «Carlos» (Olivier Assayas, 2010): molt recomanable biografia del famós terrorista dels anys 70. Immens Edgar Ramírez. 5 hores i 39 minuts. Hi ha mini-sèrie televisiva.
• «Little Dorrit» (Christine Edzard, 1987): adaptació de la novel·la de Dickens en 5 hores i 50 minuts, amb Alec Guinness i Derek Jacobi. L’hauria de conèixer ja.
• «Karamay» (Xu Xin, 2010): documental xinès de 5 hores i 56 minuts sobre un incendi que es va produir el 1994.
• «La meglio gioventú» (Marco Tullio Giordana, 2003): meravellosa recreació de la història recent italiana en 6 hores i 6 minuts.
• «La Roue» (Abel Gance, 1923): drama de 6 hores i 53 minuts d’un Gance que desconeixia la concisió.
• «Sátántangó» (Béla Tarr, 1994): adaptació de la novel·la de László Krasznahorkai, clàssic de culte de 7 hores i 19 minuts.
• «Melancholia» (Lav Diaz, 2008): Diaz continua posant a prova la resiliència de l’espectador amb una durada de 7 hores i 30 minuts.
• «O.J.: Made in America» (Ezra Edelman, 2016): documental sobre el fascinant crim que va fer embogir Amèrica. 7 hores i 43 minuts molt recomanables.
• «Baa Baa Land» (Garth Thomas, 2017): protagonitzada per centenars d’ovelles. Dura 8 hores.
• «Cançó de bressol a un misteri trist» (Lav Diaz, 2016): 8 hores i 5 minuts.
• «Empire» (Andy Warhol, 1964): 8 hores i 5 minuts de l’Empire State durant el dia.
• «Shoa» (Claude Lanzmann, 1985): mític documental sobre l’Holocaust de 9 hores i 26 minuts.
• «Evolució d’una família filipina» (Lav Diaz, 2004): 9 hores i 53 minuts.
• «Paint Drying» (Charlie Lyne, 2016): 10 hores i 7 minuts filmant com s’asseca la pintura d’una paret pintada.
• «Out 1 (Noli me tangere)» (Jacques Rivette, 1971): 12 hores i 55 minuts. Basada vagament en Balzac.
• «La flor» (Mariano Llinás, 2018): 13 hores i 23 minuts.
• «Resan (El viatge)» (Peter Watkins, 1987): 14 hores i 33 minuts de documental sobre armes nuclears.
• «La innocència» (Ashraf Shishir, 2019): film de Bangla Desh en blanc i negre. Amb les seves 21 hores i 5 minuts és la pel·lícula no experimental més llarga que existeix.
• «Happy» (col·lectiu We are from L.A., 2013): 360 repeticions del hit de Pharrell Williams amb imatges de gent ballant, dura 24 hores.
• «The Clock» (Christian Marclay, 2010): famosa vídeo-instal·lació amb imatges de rellotges que mostren l’hora real durant 24 hores.
• «24 Hour Psycho» (Douglas Gordon, 1993): projecció ralentitzada dels 109 minuts de «Psicosi» d’Alfred Hitchcock que dura exactament un dia.

Em salto diversos films experimentals per arribar a «Logistics» (Erika Magnusson i Daniel Andersson, 2012) que documenta en ordre cronològicament invers el cicle de producció d’un podòmetre des de la seva comercialització a Estocolm fins la seva fabricació a Shenzhen (Xina). 35 dies i 17 hores de pel·lícula en total.