dimarts, 14 de febrer de 2017

Els estranys som nosaltres


Fins el moment present, Raül Garrigasait (Solsona, 1979) havia sigut traductor del grec i de l’alemany, i autor d’un assaig (El gos cosmopolita) molt ben considerat per les meves amistats (i per algun foraster). La publicació de «Els estranys» (Edicions de 1984, gener de 2017) marca, si no m’erro, el seu debut a la ficció narrativa i crec que no podia haver començat millor.

La novel·la s'inicia, de manera una mica equívoca, com una d’aquelles benhumorades variacions de fantasia històrica que tan bé dibuixava Joan Perucho en l’època de la seva plenitud. De fet, es menciona explícitament el personatge (real) de Felix von Lichnowsky, ja aparegut a «Les històries naturals», encara que aquí el protagonista sigui l’imaginari Rudolf von Wielemann de qui l’autor diu haver trobat un manuscrit en una biblioteca de Berlín. Curiosament, la novel·la enlloc de presentar el contingut d’aquest manuscrit, en fa una paràfrasi en tercera persona omniscient, però aquesta és una de les gràcies del llibre, la d’anar despistant les nostres expectatives i tanmateix acabar construint una història amb principi i final.

L’acció se situa l’any 1837 a Solsona, durant la primera guerra carlina, on el jove prussià von Wielemann ha comparegut amb la intenció de lluitar al costat de les forces conservadores i fer-se un nom. Però les coses no sortiran com esperava i, mentre les tropes abandonen la ciutat, Rudolf queda varat enmig d’una societat que no comprèn i l’omple de perplexitat. Se succeeixen episodis de tot tipus, alguns de còmics, altres de misteriosos, dramàtics o grotescos; mentre en breus capítols intercalats un Raül Garrigasait fictici aporta una visió de la situació des del present.

Seria un error considerar «Els estranys» una novel·la històrica, perquè és amb tota seguretat el gènere que menys interessa l’autor; però el que el lector troba a canvi és enormement satisfactori. Hi ha moments d’humor irresistible, d’altres amarats d’atmosfera, es fa benigna crítica dels barcelonins o es ridiculitza les solemnitats cerimonials i la seva buidor ideològica. Aquí apareix un intent de descriure la natura de l’amistat, allà una discussió sobre l’aparent paradoxa que les forces reaccionàries siguin més llibertàries que les que s’anomenen liberals, o una visió contemporitzadora del racionalisme i la superstició. En qualsevol cas tot està escrit amb un llenguatge dúctil i precís que s’adapta a cada moment i que, quan les circumstàncies ho permeten, brilla per la seva elegància i poder de suggestió. Us en posaré dos exemples, separats per a penes dues pàgines. El primer és satíric i diu així:
—I a Barcelona, ¿hi ha tant d’enrenou com diuen?
—Bé, és un lloc que va bé per fer teories. Hi ha esparracats que es moren de gana, burgesos que es passegen amb landó i buròcrates que parlen un castellà sòlid i engolat, pastat pels segles als palaus de Madrid. Tot plegat fa un cert efecte i estimula la imaginació. Agafes quatre desgraciats, els poses darrere una barricada i de cop et surten deu senyors amb estudis que resolen amb un article de diari tots els problemes de la humanitat.
El segon és sensual i una mica líric, encara que es refereixi a la molt terrenal experiència de descriure el moment que Rudolf von Wielemann menja el seu primer rovelló a la brasa:
Wielemann observava aquelles rodones flonges i olioses, envoltades d’una fina capa de llum vibrant del color dels boscos tardorals, enmig del ball d’ombres. N’emanava la vida remota dels racons poc freqüentats pels homes, dels llocs oblidats, que són gairebé tots els llocs del món, plens de crescudes tenses i efímeres i sempre reiterades amb la seguretat de les coses que no coneixen l’engany ni la tristesa. Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.
L’autor s’ha estrenat a la narrativa dotat d’una inusual maduresa, amb tots els recursos molt ben controlats. Orson Welles, quan va filmar «Citizen Kane», confessà que el cinema era el millor tren de joguina que mai li havien regalat. Garrigasait podria declarar el mateix en relació a la literatura. Els seus atots són diversos, i amb registres que produeixen contrastos forts, però els combina a la perfecció i sense dissonàncies tonals. Un debut elèctric que recomano incondicionalment.

3 comentaris:

  1. Ahir a la tarda, unes quantes bibliotecàries osonenques ens vam reunir ca un llibreter de Vic. Inauguràvem unes trobades (volem que siguin periòdiques) per tal que el llibreter en qüestió ens presenti novetats editorials i tota la pesca. Un dels llibres era aquest. Tot i que no es tractava de fer gasto, em vaig firar, és clar. Era inevitable. Em fa que en gaudiré molt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I una confessió. De tant en tant busco El gos cosmopolita al catàleg de biblioteques de la meva xarxa. Ho faig per comprovar l'estat de salut de la col·lecció. No el té cap biblioteca. CAP és molt poc, crec. Em sembla que dic prou.

      Suprimeix
    2. Crec que sí que t'agradarà. Trobo que darrerament la narrativa en català està passant una molt bona temporada.

      Suprimeix