No sé ben bé com m’ha arribat a les mans, o més aviat a la pantalla, el llibre “The Future of the Internet, and how to stop it” del professor de dret a Harvard, especialista en qüestions legals de la xarxa, Jonathan L. Zittrain. Com sóc llec en la matèria i desconec la reputació de l’autor, només puc confessar que el llibre m’ha semblat molt informatiu i font de múltiples reflexions.
L’autor comença comparant dues fites en la història d’Apple per exemplificar dues maneres oposades d’abordar els avenços a la tecnologia de la informació.
Per un costat, la presentació de l’Apple II l’any 1977, una poc elegant andròmina que permetia mitjançant una interfase revolucionària que l’usuari accedís a una sèrie molt limitada de prestacions. Tot i això, gràcies a la possibilitat d’incorporar al software inicial programes creats per aficionats (com ara el primer full de càlcul), Apple observà com les vendes augmentaven per motius que ells no havien previst.
Per altra banda, la presentació l’any 2007 de l’atractiu iphone: un aparell de disseny espectacular que combina un iPod amb la millor pantalla mai vista, un telèfon d’última generació i un navegador d’Internet elegant i amb prestacions de correu electrònic, informació cartogràfica, meteorològica i financera. Tanmateix, aquest objecte de desig es presenta blindat a les modificacions, que només pot introduir Apple, la casa propietària.
Segons Zittrain, el cas de l’Apple II (o del seu germà petit, el PC) tipifica la tecnologia generativa, eines que neixen obertes a la cooperació i que evolucionen empeses per grups d’entusiastes sense ànim de lucre, en oposició a màquines creades per a una finalitat específica, com les màquines d’escriure elèctriques, que feien de forma fiable la seva feina, però que no podien ser adaptades per realitzar altres tasques.
D’aquí saltem als primers anys de la xarxa. Potser ja pocs recorden els principis dels anys noranta, quan les xarxes de propietat privada com AOL, CompuServe, Prodigy o Minitel semblaven el futur. Es tractava de xarxes que, via subscripció, oferien els serveis que la companyia creia que l’usuari necessitava, sense possibilitat d’elecció o de personalització. Eren xarxes estanques que no es comunicaven entre elles i calia obrir un compte de correu en cadascuna d’elles, si volies assegurar-te la comunicació amb tots els teus amics (!).
Des de l’any 1969, i sense que ningú fora del món acadèmic en fes gaire cas, s’anava desenvolupant una xarxa de connexions entre ordinadors universitaris. Les seves intencions eren ben modestes: possibilitar l’enviament de dades entre ordinadors inicialment incompatibles. Els impulsors d’aquesta xarxa eren professors i enginyers de telecomunicacions motivats per l’interès científic de la tasca i ajudats per un magre suport econòmic del govern.
Donades les restriccions del pressupost, es va buscar la manera de connectar el màxim de xarxes existents amb el protocol més simple i universal possible, sense parar-se a pensar en l’ús que se’n pogués fer. Donat que els usuaris eren els propis dissenyadors, no es van considerar prioritàries les qüestions de control i seguretat de la xarxa: des del seu inici el seu disseny estava disponible per a tothom i es podia compartir lliurement.
A causa de les motivacions altruistes d’Internet, les xarxes privades no es van sentir en cap moment amenaçades, fins que fou ja massa tard. El seu èxit es degué en primer terme a la flexibilitat del seu ús: ben aviat els programadors aficionats s’estaven intercanviant software per la xarxa. Un d’ells, Peter Tattam, va construir un programa que permetia connectar per via telefònica qualsevol PC a la xarxa. L’any 1991 es van començar a acceptar interconnexions comercials, de manera que Internet va deixar de ser un camp exclusiu de recerca científica. A partir d’aquí tots coneixem a on hem arribat. (continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada