Contra el mite de la bibliotecària

De textos reivindicatius com aquest les revistes del gremi de biblioteconomia en van plenes, però ja és hora que la resta de la Humanitat senti aquestes veus que moltes vegades clamen en el desert per falta d’un propagandista ben relacionat, com ara jo. Cal dir-ho de seguida, la majoria de les bibliotecàries no porten vestit jaqueta de llana verda, ni monyo, ni ulleres penjades d’una cadeneta daurada, ni un llapis afilat com arma de destrucció massiva. Algunes són lletges, això sí; però d’altres no (amb els bombers passa el mateix, però tenen millor premsa, i en tot cas les bibliotecàries ofereixen millor conversa). Tot això ho puc afirmar amb coneixement de causa, després de vuit anys de tracte carnal amb la professió.

Però si quedava algun dubte, aquesta nit desavinent de desembre hem hagut de sortir per assistir a l’espectacle que “The Chanclettes” oferien a la Sala Muntaner per celebrar els seus quinze anys d’insistència. Per si algú no les coneix, diré que són una colla de transvestides, amb un gust innat (i mal aconsellat) per la moda, i un humor procaç i porcàs, que es basa en un retalla i enganxa de playbacks. Fins i tot jo, que he arribat una mica emprenyat, he hagut de riure davant de tanta mariconada que alegrement vorejava la demència.

Però això no volia ser una crítica teatral. El que importa és que la meitat de “The Chanclettes” són bibliotecaris. La meitat del públic (o una mica més), també ho era. I l’altra meitat (o la mateixa meitat, tant se val) era gai. Gais i bibliotecaris no sembla un aparellament contra natura? No érem tots perruquers i dissenyadors d’interiors? Resulta que no. Resulta que convivim força bé i que el gust de les noies que canten en escena és pèssim, de manera que ni el mite del bon gust inherent als gais s'aguanta. O sigui que foragiteu els mites, obriu els ulls i aneu a passar una bona estona a la sala Muntaner, per exemple.