Una vida exemplar

Ahir diumenge vam visitar l'exposició d'Aleksandr Ródtxenko (1891-1956) que s'està mostrant a la Pedrera fins el 5 de gener. Ródtxenko és un d'aquells artistes que no acostumo a tenir molt presents (Kandinsky o fins i tot Malévitx em resulten més familiars), però que, un cop vist l'abast de la seva producció, et fan adonar de la seva importància capital. Al mateix temps la seva vida reflecteix de forma paradigmàtica una part vital de la història del segle XX.

Els seus inicis temptegen amb les avantguardes futuristes i cubistes de principis de segle; però a partir de la Revolució de 1917 comença un camí de depuració que el durà cap a l'abstracció geomètrica, el "lineisme" i el monocromatisme. La seva sèrie "Negre sobre negre", que suposadament s'enfronta al "Blanc sobre blanc" de Malévitx, contemplada ara representa només un camí complementari en direcció a l'abstracció absoluta. El seu important tríptic de quadrats de color pur (groc, vermell i blau) certifiquen un grau zero en la voluntat de representació. Cal recordar que els primers anys de la revolució soviètica afavoriren l'art d'avantguarda i foren terreny adobat per tota mena d'experimentació.

Un cop Ródtxenko s'allibera del problema de la representativitat mira de posar el seu art al servei de la construcció d'una nova societat. Els seus projectes arquitectònics no arriben més enllà de l'esbós; però amb el teatre i el disseny de mobiliari tindrà l'oportunitat d'anar més lluny, especialment amb el disseny del Club Obrer per l'Exposició Universal de 1925. Ródxenko va concebre aquest espai fins a l'últim detall partint de zero, mogut pels ideals de la racionalitat i l'economia.

Però el llegat més durable de Ródtxenko, apart del seu paper cabdal en la història de l'abstracció, el trobem en els seus treballs gràfics i publicitaris, realitzats sovint en col·laboració amb el poeta Maiakovski. La seva utilització de la tipografia com element plàstic i la incorporació del collage i el foto-muntatge han deixat una petja allargada, com es pot comprovar aquí sota.

Paral·lelament, Ródtxenko comença a experimentar amb la fotografia. Les seves imatges es caracteritzen pels punts de vista emfàtics i les composicions en violentes diagonals. S'acaben els anys 20 i l'artista és acusat d'occidentalisme. La Revolució comença a trair els seus objectius utopistes i sacrifica la investigació estètica per un didactisme populista que desembocarà en el pompós "realisme socialista". Ródtxenko i la seva esposa es veuran obligats a dedicar-se al fotoperiodisme i retratar les grans gestes de l'enginyeria soviètica.

Només al final de la seva vida, possiblement fastiguejat per l'art oficial, retorna a una pintura abstracta de formes més toves i càlides, una pintura necessàriament secreta, que possiblement horroritzaria els seus contemporanis, però que per a l'artista és l'única que es pot considerar d'esquerres i que encara té valor per ella mateixa. Una conclusió melangiosa per una de les grans aventures estètiques del segle XX.