El mes de desembre és el que ve més farcit de tradicions de tot l’any i una de les més carregoses deuen ser els àpats d’empresa. A la meva, com són una mica megalòmans, acostumaven a organitzar actes per 400 persones, amb sopar, ball, regals per a tothom i discursos triomfalistes d'aquells que volen tenir-te motivat durant tot un any. Tot plegat s’assemblava molt a un casament, però sense el seu morbo.
Aquest any, per allò de seguir el guió de la crisi (encara que no crec que la pateixin gaire), han muntat un sarau més auster: un parell de copes i uns canapès en una sala de festes i passa que t’he vist! Pel que fa als regals, els han deixat en mans d’aquest temible clàssic dels desembres: l’amic invisible. Jo, que sóc poc gregari de mena, en saber que ni tan sols ens regalarien el rellotge de cada any, vaig declinar la invitació.
De fet tenia una altre motiu per no anar-hi, ja que la ballaruga coincidia amb el nostre sopar extraoficial de Nadal. L’anomenem així, perquè ens l’organitzem entre nosaltres, sense intervenció de la directiva, i només hi participa gent unida per una certa afinitat electiva. El sopar el celebràrem anit en un restaurant sard del barri de Sant Pere. Érem vint-i-un comensals i ens serví una noia que parlava igual que Raffaella Carrà, riguérem força, diguerem bestieses i descobrírem una menja deliciosa que s'anomena 'bottarga'. Un cop vistes les encarcarades fotos de la festa oficial, estic segur que ens ho passàrem molt millor.
Aquest any, per allò de seguir el guió de la crisi (encara que no crec que la pateixin gaire), han muntat un sarau més auster: un parell de copes i uns canapès en una sala de festes i passa que t’he vist! Pel que fa als regals, els han deixat en mans d’aquest temible clàssic dels desembres: l’amic invisible. Jo, que sóc poc gregari de mena, en saber que ni tan sols ens regalarien el rellotge de cada any, vaig declinar la invitació.
De fet tenia una altre motiu per no anar-hi, ja que la ballaruga coincidia amb el nostre sopar extraoficial de Nadal. L’anomenem així, perquè ens l’organitzem entre nosaltres, sense intervenció de la directiva, i només hi participa gent unida per una certa afinitat electiva. El sopar el celebràrem anit en un restaurant sard del barri de Sant Pere. Érem vint-i-un comensals i ens serví una noia que parlava igual que Raffaella Carrà, riguérem força, diguerem bestieses i descobrírem una menja deliciosa que s'anomena 'bottarga'. Un cop vistes les encarcarades fotos de la festa oficial, estic segur que ens ho passàrem molt millor.
Bé, superada aquesta fita sense baixes aparents, em preparo ja per la propera tradició ineludible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada