dissabte, 21 de febrer de 2009

Un problema d’embolcall


Foto ClintJcl
Si em deixessin votar per l’objecte pitjor dissenyat del segle XX (que ja sé que no m’ho permetran), la meva elecció seria indubtablement l’estoig del CD. Tinc la total seguretat que ningú no em discutirà aquest veredicte, perquè (qui més, qui menys) tothom ha hagut de barallar-se amb aquest temible artefacte alguna vegada a la vida. Però, com que sempre hi ha tebis conciliadors a qui cal convertir, desgranaré aquí el meu particular memorial de greuges.

Per començar, els discos compactes solen venir precintats, embolcallats en una pel·lícula de plàstic transparent, que no oculta cap dels seus atractius. Desprendre aquesta epidermis, aparentment vulnerable, requereix un esforç conjunt d’ungles, dents i molta, molta paciència. En alguns casos una cinta de plàstic vermell (similar a la dels paquets de cigarretes) afegeix una irònica i inútil ajuda a la difícil operació. La lluita sol resoldre’s amb més frustració que èxit després de tres o quatre rounds.

Algunes companyies discogràfiques afegeixen una garantia suplementària per assegurar la virginitat dels seus enregistraments. Es tracta d’una cinta adhesiva que recorre el llom superior de la caixeta. Un rètol diu “Pull” amb una gran dosi d’optimisme. Tot i seguir al peu de la lletra aquestes simples instruccions, la meitat de l’esmentada cinta sol romandre enganxada, amb tan mala fortuna que el disc continua essent inaccessible i l'estoig, mig enganxifós.

Un cop desprecintat (i, afortunadament, això només s’ha de fer una vegada en la vida de cada CD), cal enfrontar-se amb diversos imponderables. La capsa (el que els americans anomenen pomposament “estoig de joies” (jewel case)) està feta de plàstic rígid, molt vulnerable al maltracte. Si em paro a pensar, no conec cap altre objecte de consum que estigui fabricat amb un material tan fràgil i que al mateix temps estigui sotmès a manipulacions tan maldestres. Són innombrables les vegades en les que m’he trobat amb un CD en el que la portada tenia una esquerda enlletjidora, o en el que s’havia trencat un dels pius que fa de frontissa, i que permeten obrir-lo i tancar-lo. Encara més sovint, he descobert les dents disposades en forma de cercle, que fixen el disc al seu estoig totalment esmicolades, de manera que el contingut acaba ballant perillosament dins del seu continent.

Si algú té curiositat per conèixer el text de les cançons, els seus intèrprets, les circumstàncies de la gravació o altres dades igualment pertinents, existeix un petit quadern enquistat a la tapa del CD. Per accedir-hi és necessari (una vegada més) tenir ungles llargues i ben experimentades. I molta paciència. Posteriorment, un cop assolit l’objectiu, una vista de linx no resultarà gens supèrflua per comprendre la minúscula tipografia.

Confesso que sóc un ignorant total pel que fa a la tecnologia del disc compacte, però sospito que no hi havia cap necessitat d’embolcallar amb aquest via crucis quelcom que consumim (o consumíem) tan freqüentment. No cal invocar la nostàlgia dels “antics” elapés de vinil per preguntar-se si l’opció marginal d’alguns discos compactes (més aviat independents), que es publiquen en amables fundes de cartró, no és molt més amigable amb els usuaris.

En qualsevol cas, aquest allau està destinat (igual que el format CD) a les pàgines d’arqueologia: la majoria de la música que es consumeix actualment és una munió de bits gravats en un suport intangible. Sembla que ja no podrem parlar de certes sensacions tàctils ni de fetitxismes de col·leccionista. Parlarem només de música? Ho dubto. Aquest esperit, que sempre diu “no”, es reserva el dret a protestar una vegada més en un proper comunicat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada