diumenge, 1 de febrer de 2009

Mirades insubmises


Katherine Hepburn ambiguament guapa.
Durant bona part de la història del cinema la imatge de l’homosexual ens ha estat escamotejada, habitualment per raons de censura, però també per desinterès o fins i tot aversió del públic envers una temàtica minoritària. Donat el paper que ha jugat el cinema (especialment durant el segle passat) com a mitjà d’evasió i d’identificació, però també com a establidor d’una certa ortodòxia, ¿com ens ho hem fet els espectadors homosexuals per veure reflectida la nostra pròpia experiència a la pantalla?

D’això tracta en part la darrera obra de l’assagista valencià Alberto Mira (Alzira, 1965), ‘Miradas insumisas’. Lluny dels habituals compendis de cinema gai, dels que ja existeixen bastants títols al mercat, aquest volum aborda des d’una perspectiva més ambiciosa la relació dels homosexuals, tant si són creadors com espectadors, amb el món del cinema, i així ho indica el seu ambivalent subtítol, ‘Gays y lesbianas en el cine’.

Dividit en dues parts que correspondrien als dos costats de la pantalla, la primera (i la que més m’ha interessat) parla de com els espectadors homosexuals, a falta d’altres referents de la nostra experiència, hem elaborat una forma de llegir les pel·lícules on veiem més enllà del que en principi es pretén mostrar (i d’aquí el títol). El terreny és fèrtil i passa per temes tan sucosos com l’apropiació de certs actors i actrius per part del públic gai i lesbià, la influència que pot tenir el coneixement de la vida privada dels intèrprets en la recepció d’un film, els gèneres que han permès una major identificació (els musicals, el peplum, el melodrama, els dibuixos animats), la resposta de la crítica (‘entesa’ o no) i, fins i tot el reciclatge i apropiació d’imatges inicialment negatives.

La segona part, està dedicada als cineastes homosexuals. Es repassen els autors del període clàssic (de Murnau, Whale o Einsenstein, fins a Cukor o Visconti) tot intentant esbrinar el contingut homosexual en les seves produccions explícitament heterosexuals. Dels creadors d’anys més recents s’estudia les seves estratègies en la representació homosexual i la resposta del públic i dels moviments d’alliberament gai a les seves propostes. S’observa la paradoxa que no sempre són els autors gais els que connecten millor amb el públic ‘entès’; es mencionen directors en principi heterosexuals, com Douglas Sirk o Baz Luhrman, dotats d’un estil molt proper a la nostra sensibilitat.
Un parell d'estranys en un tren
Com es pot veure, l’enfocament del llibre dóna molt de si (jo només he mencionat alguns punts) i Mira, amb el seu habitual esperit enciclopèdic, no deixa pedra per aixecar. Escrit en un estil clar, que evita gairebé sempre el feixuc vocabulari dels assajos, no es resisteix a reproduir també rumors i delicioses anècdotes que fan la lectura encara més agradable. Per tant, crec que és una recomanació segura pels gais cinèfils, espècie possiblement tan en vies d’extinció com les mirades insubmises de les que parla el llibre.

1 comentari:

  1. En perill d'extinció els gais cinèfils o el cinema en general? (vist el que està passant amb la part més petita del negoci de la música, es pot pensar que el cinema en general corre el mateix perill. Només de pensar-ho ja em deprimeixo. Com ens ho farem?, on queden els vells ritus -la pantalla gran, la caràtula d'un disc-).

    ResponElimina