“Slumdog Milionaire” de Danny Boyle ha estat la pel·lícula sorpresa de la temporada: un film britànic rodat a Bombai amb actors indis que aspira a 10 Oscar i que sembla haver seduït tothom, excepte a mi. No sé què ha passat, perquè hi anava amb molt bona predisposició, però als vint minuts de projecció ja estava impacient perquè acabés.
El guió va alternant tres moments de la història: les peripècies dickensianes de tres infants paupèrrims, el brutal interrogatori policial al que és sotmès un d’ells i la participació d’aquest en la versió índia del concurs “¿Quiere ser millonario?” Els tres nivells m’han semblat incongruents entre si, com si pertanyessin a tres films diferents. Malgrat el to irreal, com de conte per adults, crec que s’abusa del tremendisme i de l’espectacle de la misèria (la policia índia no ha tingut res a dir per la forma com és presentada?). La direcció de Danny Boyle pretén no donar un moment de respir: el muntatge és entretallat, tothom corre, els enquadraments són sistemàticament diagonals, com en un videoclip de dues hores. En quant a la música és omnipresent i sempre a un nivell difícil de suportar. En quant als actors, especialment els nens, parlen sempre cridant (tot i que ho fan força millor que la seva contrapart adulta). En definitiva, he sortit amb un mal de cap fenomenal.
Potser no tenia el dia: em consta que el 90% de la crítica s’ha rendit als encants exòtics de la pel·lícula i Josep em confessa que s’ha emocionat més d’una vegada amb la història d’amor. Per tant, és possible que us agradi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada