Exilis

Montpeller, març de 1942

Aquests rúfols dies d’hivern es commemoren els setanta anys del final de la Guerra Civil que marcà també l’inici de l’exili per tants dels nostres compatriotes. Amb aquest motiu Sam Abrams ha coordinat un cicle de xerrades a diverses biblioteques barcelonines sota el títol d’EXILIS.

Ahir a la tarda la nostra amiga Montserrat Riba parlà a la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras sobre l’exili francès dels seus avis: Clementina Arderiu i Carles Riba (i de retruc, del seu altre avi, Pau Romeva).

Les experiències de l’exili foren molt diferents per cadascuna de les seves víctimes i per a la nostra generació és fàcil enquibir-ho tot en un sac penible, però més aviat abstracte. Per això és important conèixer les particularitats i vivències individuals, i més si són narrades per una persona propera als protagonistes davant d’una audiència on hi ha testimonis vivents d’aquells tristos temps.

Durant una hora vam seguir l’èxode dels Riba-Arderiu amb els seus tres fills des de Barcelona a Girona, per les carreteres secundàries de l’Empordà, per les vies de Port-Bou, l’encontre amb els Machado (mare i fill), les parades a Perpinyà i Avinyó, mentre l’equipatge s’anava perdent pel camí (aquests “mundos” que reflecteixen involuntàriament la desaparició de tot un món).

Un cop arribats a París, la Generalitat a l’exili els trobaria un refugi relativament plàcid al molí de Bierville, on Riba començaria a escriure les famoses elegies. En aquesta primavera idíl·lica de la Normandia el fill de Carles Riba i la filla de Pau Romeva, els pares de la Montserrat, s’enamoren. És inevitable sentir una esgarrifança benigna en adonar-nos que aquella Mercè Romeva de dinou anys, que hem vist en una vella fotografia fent de model a Joaquim Sunyer i que ara està a punt de complir els noranta, seu emocionada a la primera fila.

La peripècia continuarà per un sinistre Bordeus ocupat pels alemanys, fins que la família vagi degotant lentament de nou cap a l’origen del viatge. El que vindrà després serà un llarg exili interior, la discreció d’un mestratge que anirà creixent amb els anys, història viva que vam compartir durant uns instants amb els seus protagonistes.