David Fincher ja va demostrar amb “Zodiac” que podia fer bones pel·lícules sense acudir a les truculències dels seus inicis. Ara, amb “The curious case of Benjamin Button” torna a lluir la seva destresa narrativa amb una faula encantadora apta per a tots els públics.
Basant-se en un conte de Francis Scott Fitzgerald, desconegut per a mi, sobre un home que neix vell i va rejovenint a mesura que passen els anys fins a esdevenir un nadó senil, el guionista Eric Roth (el mateix de “Forrest Gump”) ha desenvolupat un relat èpic i una mica ensucrat que comença amb la Primera Guerra Mundial i acaba amb l’huracà Kathrina. Amb una durada propera a les tres hores, segurament algun cop de tisora no li hauria fet mal, tot i que la majestuositat visual de Fincher fa molt agradable l’experiència.
Relat sobre la fragilitat del temps, sobre la pèrdua i les oportunitats guanyades o perdudes, barreja moments de gran potència narrativa amb algunes concessions sentimentals. El conjunt, ple d’episodis pintorescos, fa pensar en una de les novel·les dels bons temps de John Irving. Els actors estan bé en el sentit que fan de bon mirar (i en aquest terreny, Brad Pitt i Cate Blanchett són un parell d’asos), perquè es tracta més d’un film de situacions que de personatges.
D’entre tots els moments per preservar d’una pel·lícula que en va plena, em quedo amb el conte dins del conte que és la història d’amor amb la fascinant Tilda Swinton en un gèlid hotel de Murmansk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada