Per sort encara es pot descobrir de tant en tant un músic inclassificable, original i que, des del primer moment, pots augurar que t’acompanyarà durant molt de temps. Es diu Andrew Bird i no és cap debutant (en aquest cas sóc jo qui arriba tard, perquè ja va pel seu cinquè disc). Canta amb una veu que recorda la de Harry Nilsson, és virtuós del violí i xiula com una cadernera o sigui que té tots els números per convertir-se en una excentricitat extramusical (com una María Jesús con su acordeón, però ianqui). A més, és guapot i vesteix amb elegància molt decontractée.
Però tot això no significaria res si no compongués cançons tan addictives. Ha estat qüestió d’escoltar el seu darrer disc “Noble Beast” una vegada, perquè tant Josep com jo l’adoréssim a l’instant. No sé quin és el seu secret, pop de cambra? bossa-nova indie? folk de laboratori? És una música lluminosa, expansiva, feliç, i fins i tot una mica “africana”. El seu taló d’Aquil·les són les lletres, terriblement rebuscades, però qui es preocupa de les lletres cantades en anglès?
La versió estàndard
El noi és apanyat i, amb l’ajuda de loops i pedals, pot esdevenir un home orquestra fent un pizzicato aquí, xiulant per allà, tocant el metal·lòfon i gratant la seva primera guitarra elèctrica.
El noi és apanyat i, amb l’ajuda de loops i pedals, pot esdevenir un home orquestra fent un pizzicato aquí, xiulant per allà, tocant el metal·lòfon i gratant la seva primera guitarra elèctrica.
El seu darrer disc (‘Noble Beast’) es pot adquirir també en edició de luxe que conté un segon CD de temes instrumentals ('Useless Creatures'), una mica més esotèrics però també suculents, on intervé Glenn Kotche, el bateria de Wilco.
La versió doble
Us deixo amb un clip que pertany al seu penúltim disc, estrany i fascinant com tot ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada