Poppea, una puta barroca

Claudio Monteverdi, el compositor de Cremona, és considerat el pare de l'òpera i la seva darrera obra dramàtica, “L’incoronazione di Poppea’, la seva mostra més reeixida dins del gènere, amb un llibret de Busenello que, segons els experts, està a l’alçada literària d’un Da Ponte o un Hofmannsthal, o sigui que poca conya!

I malgrat tot, als fòrums liceistes de la xarxa ja fa dies que es respirava un ambient de pànic davant la perspectiva de tres hores de recitatius barrocs, a penes amorosits per alguna ària esparsa. És sabut que els puccinians són una mica nenes i fan escarafalls per qualsevol fotesa; però així i tot he assistit a la funció d’aquest divendres carregat de prejudicis (i molt ben dormit). I, com sol succeir sempre que t'esperes una llauna, m'ho he passat d'allò més bé.

L’argument de l’òpera narra l’ascensió de l’ambiciosa Poppea fins a ser coronada emperadriu de Roma com a segona esposa de Neró. Per aconseguir el seu objectiu ha de carregar-se o fer exiliar a la meitat del repartiment, incloent-hi el seu promès Ottone. No deixa de ser irònic que Poppea acabés assassinada per Neró i que Ottone assolís el tron d'emperador, amb el que es conclou que, si s’hagués quedat quieteta, tot li hauria anat millor.

Aquesta vella coproducció de Munic i Cardiff no és que sigui gaire bonica, però és distreta, amb molta mobilitat escenogràfica i un ús de la il·luminació i les ombres ple de contrastos. Per l'ocasió, s'ha creat l'Orquestra Barroca del Liceu, un petit conjunt d'instruments d'època que fa goig de sentir, però al que no li auguro continuitat, vist el repertori habitual.

Però anem a l'obra en si, que potser sentida en disc pot ser monòtona (l'antítesi de "L'Orfeo", que conté belles melodies i nul desenvolupament dramàtic), però que vista dalt d'un escenari és d'una gran modernitat, plena de recursos teatrals i d'altíssima qualitat literària. Voleu un exemple?

In braccio di Poppea,

tu dimori felice e godi, e intanto

il frequente cader de' pianti miei

pur va quasi formando

un diluvio di specchi, in cui tu miri

dentro alle tue delizie i miei martiri.

L'obra va ser estrenada en un teatre venecià i, per tant, el to cortesà, amb una mica de farsa, no li és aliè (i més, si tenim en compte que acaba teòricament bé i que l'únic personatge que mor és el de Sèneca i que, com a bon estoic, mor feliç). La partitura no conté gaire melodies memorables (llevat del duet final, que és un veritable hit), però el recitatiu (a diferència del tapa-forats que esdevindrà més endavant) és d'una gran expressivitat, que jo crec que no es recuperarà fins el segle XX.

El nombrós equip vocal sona de meravella. Dominique Visse fa el còmic paper de dues dides antagòniques i demostra que l'ombra de The Chanclettes és allargada. Els rols seriosos: el Sèneca de Franz-Josef Selig, l'Ottavia de Maite Beaumont i el Nerone de Sarah Connolly demostren absoluta autoritat. Però és la Poppea de la sueca Miah Persson, una autèntica sirena tant per la veu com pel tipet, la que demostra la seva capacitat per enfonsar l'imperi romà, si ve al cas.