Per acabar bé la setmana

Una de les meves dues o tres bandes de capçalera des de finals dels 90: ombrívols, sofisticats, íntims, intensos, decadents, agredolços, hipnòtics, elegants i sobretot nocturns. Sí, parlo dels anglesos tindersticks, un grup exquisit, incapaç fins a la data de fer un mal disc. I malgrat tot, els seus dos últims enregistraments començaven a sonar com repeticions manieristes. Un hiatus de cinc anys de silenci, dues aventures en solitari del seu cantant i l’amputació de la meitat de la banda conduïren a la publicació l’any passat del meravellós “The hungry saw”, un d’aquells casos en els que cal canviar-ho tot perquè tot torni a ser el mateix.

Efectivament el seu retorn contenia totes les seves característiques originals: els arranjaments hiper-imaginatius, els atmosfèrics teclats de David Boulter, les guitarres alternativament pulcres i demoníaques de Neil Fraser i la veu de baríton melodramàtic de Stuart A. Staples. Però també hi descobríem una instrumentació més airejada i alguns tics agafats del pop que eren molt benvinguts.

Foto de Филби?

Per confirmar la renovació del conjunt, anàrem ahir a l’Auditori, tot superant la mandra que dóna sortir de casa un diumenge de febrer al vespre. El trio de supervivents aparegué acompanyat d’una secció rítmica i des dos homes per a tot que igual podien tocar el violoncel, que la marimba o la secció de vent (alguna corista no hauria estat sobrera). Envoltats en una atmosfera de fum artificial (tindersticks són d’aquells grups que conviden a una cigarreta, però l’Auditori no ho permet), interpretaren tot el seu últim disc complet, més tres o quatre cançons dels seus inicis (l’arravatadora “City sickness”, la frenètica i hispanitzant “Her” o la bossa-nova recitada de “My sister”). Aquesta confiança en el seu darrer material, que ja havíem observat al recent concert de Lambchop, deu ser una característica dels grups de culte. Benvinguda sigui, sempre que la novetat acompanyi l’excel·lència, com és el cas.

Fou un concert sense grans sorpreses, potser massa mil·limetrat i mimètic respecte a les qualitats del disc, però que segurament voldria estar escoltant la resta dels diumenges al vespre de la meva vida.