La gestió del fracàs

Corre l’any 1948, Estats Units acaba de guanyar la guerra i s’erigeix com imperi, àrbitre i primera potència mundial. Des de sempre Estats Units venera els triomfadors i, per tant, no va mancat d’autoestima. En aquest moment d’eufòria nacional Arthur Miller escriu ‘La mort d’un viatjant’, una tragèdia americana sobre l’enfonsament d’un home qualsevol, l’home que creu representar el triomf i que paradoxalment arrossegarà la seva família al fracàs.

És una obra de lent desenvolupament, que mostra les seves cartes a poc a poc, bastida amb elements ordinaris, gairebé collits d'una deixalleria, que sobretot durant la primera part oculten el seu potencial dramàtic. No és fins el segon acte quan cauen les màscares i la família Loman ha d’enfrontar-se als seus propis enganys que la tensió esclata devastadora.

Fins el 22 de febrer es pot veure al Teatre Lliure la justament aplaudida producció de l’obra que ha traduït Eduardo Mendoza i dirigit Mario Gas. La bella escenografia de Miguel Ángel Coso i Juan Sanz presenta l’asfalt d’una carretera on, mitjançant imaginatives projeccions, es reprodueix el Brooklyn dels anys 40. L’equip actoral no presenta fissures; tot i que cal destacar l’aria de bravura de Pablo Derqui (Biff Loman) que precipita el desenllaç. Però l’obra pertany al vell matrimoni protagonista, Linda i Willy Loman, als quals Rosa Renom i Jordi Boixaderas serveixen de forma admirable, tot i que podrien semblar massa joves pel paper. La Renom desborda una vegada més d’humanitat i funciona a la perfecció com punt de referència per l’espectador; mentre que Boixaderas, capaç d’envellir vint anys amb un mer canvi gestual, fa un recital d’estats d’ànim d’una electritzant sobrietat.