Gairebé sempre s’ignora qui foren els pares fundadors d’una ciutat, a menys que donem crèdit a figures llegendàries com ara Ròmul i Rem; però de vegades hi ha personatges que amb la seva influència marquen la ciutat de forma tan indeleble que seria inimaginable concebre-la sense ells. A Barcelona un d’aquests personatges, o millor dit “el” personatge, és l’urbanista Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixample, que va donar a la meva ciutat gran part de l’aspecte que tots li coneixem.
Malgrat la importància de la seva intervenció, de sempre havia notat per part dels meus conciutadans una reticència a l’hora de reconèixer-li els mèrits. Ara, ran de la commemoració dels 150 anys d’aprovació del pla d’urbanització de l’Eixample barceloní, he aprofitat per informar-me una mica sobre aquesta figura cabdal i, la veritat, m’ha fet força pena el pobre Cerdà, que devia ser allò que els castellans diuen “un gafe”.
Ildefons Cerdà va néixer l’any 1815 a una masia prop de Centelles (Osona) dins d’una família de comerciants. Després d’iniciar estudis d’arquitectura a Barcelona, estudis que no va acabar, va traslladar-se a Madrid on amb penes i treballs, ja que la família no el recolzava, obtingué el títol d’enginyer l’any 1841.
La mort prematura del pare i els germans, tot i que es podria considerar una de les primeres desgràcies importants que li tocà viure, li proporcionà el maneig d’una copiosa herència l’any 1849. Aquesta fortuna li permeté abandonar el funcionariat i dedicar-se a la seva vocació política, amb la qual perdria bous i esquelles. Cerdà era un liberal d’idees progressistes que somiava en millorar les condicions de vida de les classes treballadores i defensà aquest credo tant com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona com des del seu escó a les Corts Espanyoles.
Les seves idees sobre urbanisme es van anar gestant gràcies a l’observació de com vivien, o més aviat malvivien, els obrers de Barcelona. I d’elles en sortí la redacció del seu llibre “Teoría general de la urbanización”, així com la seva obra mestra, el Pla Cerdà, del qual ara en celebrem l’efemèride. De les seves virtuts i visió de futur potser en parli un altre dia; el que ara m’interessa és la pobra acceptació que pel pla mostraren els barcelonins.
El fet és que l’ajuntament havia convocat un concurs per la urbanització del nou terreny edificable que s’obria més enllà de les muralles acabades d’enderrocar, concurs que havia guanyat la proposta d’Antoni Rovira i Trias (sí, el de la plaça gracienca, on s’espera assegut). Però el govern de Madrid va imposar el projecte signat per Cerdà. Que les decisions arribin de Madrid és un fenomen que no per habitual el faci més simpàtic i llavors igual que ara els barcelonins s’ho prengueren molt malament. Posats a buscar un cap de turc, l’emprengueren amb el pobre Ildefons Cerdà, tot i que el seu projecte era millor que el de Rovira. Els burgesos barcelonins s’oposaren a un pla d’inspiració igualitària: ells haurien preferit una solució més d’aparador; mentrestant els arquitectes, empesos per un comprensible ardor corporativista, lamentaven que l’autor del projecte no fos un dels seus. En la campanya de descrèdit que patí l’enginyer fins i tot posaren en dubte la seva catalanitat.
Noves amargures esperaven Cerdà en el moment de posar en marxa el seu pla, donat que l’especulació immobiliària impedí que les mansanes continguessin zones ajardinades, tal com inicialment estava previst. I encara afegiré que el Govern li va deixar a deure moltes de les feines que per a ell havia realitzat.
Per acabar-ho d’adobar, el seu matrimoni no fou feliç. La seva senyora li posava banyes i, de les quatre filles que va tenir, una no era seva. Acabaren separant-se. Malalt i mig arruïnat anà a morir (possiblement de fàstic) a un balneari de Cantàbria un 21 d’agost de 1876.
Una figura tan important, precursora de l’urbanisme modern a nivell internacional, hauria de ser motiu d’orgull per qualsevol país amb cara i ulls, però ja es veu que nosaltres estem fets d’una altra pasta i, per tant, ni mort se l’honorà com es mereixia. Així, tot i que segons les bases del concurs el guanyador donaria nom a un dels carrers principals de la nova urbanització, repetidament se li negà aquest dret. No fou fins els porciolistes anys 60 del segle XX que se li adjudicà una de les places més infames de la ciutat, plaça que a més no forma part de la trama ideada per Cerdà. Igualment el 1889 Pere Falqués presentà la maqueta d’un monument dedicat a l’enginyer, però l’alcalde Rius i Taulet no el va voler tirar endavant. Tot plegat, per posar-se a plorar. O perquè TV3 en faci una TV-movie.
Malgrat la importància de la seva intervenció, de sempre havia notat per part dels meus conciutadans una reticència a l’hora de reconèixer-li els mèrits. Ara, ran de la commemoració dels 150 anys d’aprovació del pla d’urbanització de l’Eixample barceloní, he aprofitat per informar-me una mica sobre aquesta figura cabdal i, la veritat, m’ha fet força pena el pobre Cerdà, que devia ser allò que els castellans diuen “un gafe”.
Ildefons Cerdà va néixer l’any 1815 a una masia prop de Centelles (Osona) dins d’una família de comerciants. Després d’iniciar estudis d’arquitectura a Barcelona, estudis que no va acabar, va traslladar-se a Madrid on amb penes i treballs, ja que la família no el recolzava, obtingué el títol d’enginyer l’any 1841.
La mort prematura del pare i els germans, tot i que es podria considerar una de les primeres desgràcies importants que li tocà viure, li proporcionà el maneig d’una copiosa herència l’any 1849. Aquesta fortuna li permeté abandonar el funcionariat i dedicar-se a la seva vocació política, amb la qual perdria bous i esquelles. Cerdà era un liberal d’idees progressistes que somiava en millorar les condicions de vida de les classes treballadores i defensà aquest credo tant com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona com des del seu escó a les Corts Espanyoles.
Les seves idees sobre urbanisme es van anar gestant gràcies a l’observació de com vivien, o més aviat malvivien, els obrers de Barcelona. I d’elles en sortí la redacció del seu llibre “Teoría general de la urbanización”, així com la seva obra mestra, el Pla Cerdà, del qual ara en celebrem l’efemèride. De les seves virtuts i visió de futur potser en parli un altre dia; el que ara m’interessa és la pobra acceptació que pel pla mostraren els barcelonins.
El fet és que l’ajuntament havia convocat un concurs per la urbanització del nou terreny edificable que s’obria més enllà de les muralles acabades d’enderrocar, concurs que havia guanyat la proposta d’Antoni Rovira i Trias (sí, el de la plaça gracienca, on s’espera assegut). Però el govern de Madrid va imposar el projecte signat per Cerdà. Que les decisions arribin de Madrid és un fenomen que no per habitual el faci més simpàtic i llavors igual que ara els barcelonins s’ho prengueren molt malament. Posats a buscar un cap de turc, l’emprengueren amb el pobre Ildefons Cerdà, tot i que el seu projecte era millor que el de Rovira. Els burgesos barcelonins s’oposaren a un pla d’inspiració igualitària: ells haurien preferit una solució més d’aparador; mentrestant els arquitectes, empesos per un comprensible ardor corporativista, lamentaven que l’autor del projecte no fos un dels seus. En la campanya de descrèdit que patí l’enginyer fins i tot posaren en dubte la seva catalanitat.
Noves amargures esperaven Cerdà en el moment de posar en marxa el seu pla, donat que l’especulació immobiliària impedí que les mansanes continguessin zones ajardinades, tal com inicialment estava previst. I encara afegiré que el Govern li va deixar a deure moltes de les feines que per a ell havia realitzat.
Per acabar-ho d’adobar, el seu matrimoni no fou feliç. La seva senyora li posava banyes i, de les quatre filles que va tenir, una no era seva. Acabaren separant-se. Malalt i mig arruïnat anà a morir (possiblement de fàstic) a un balneari de Cantàbria un 21 d’agost de 1876.
Una figura tan important, precursora de l’urbanisme modern a nivell internacional, hauria de ser motiu d’orgull per qualsevol país amb cara i ulls, però ja es veu que nosaltres estem fets d’una altra pasta i, per tant, ni mort se l’honorà com es mereixia. Així, tot i que segons les bases del concurs el guanyador donaria nom a un dels carrers principals de la nova urbanització, repetidament se li negà aquest dret. No fou fins els porciolistes anys 60 del segle XX que se li adjudicà una de les places més infames de la ciutat, plaça que a més no forma part de la trama ideada per Cerdà. Igualment el 1889 Pere Falqués presentà la maqueta d’un monument dedicat a l’enginyer, però l’alcalde Rius i Taulet no el va voler tirar endavant. Tot plegat, per posar-se a plorar. O perquè TV3 en faci una TV-movie.
Un retrat perfecte del tarannà nacional. Caldria passar-lo a les escoles, juntament amb el Plà Cerdà i una mica d'informació de com els senyorassos burgesos feien viure els obrers a Barcelona en aquells temps. Potser així deixaríem de veure bubotes "de fora" i ens posaríem a estossinar els Millets de dins. Millet? he dit Millet?
ResponEliminaMolt interessant la figura d’Ildefons Cerdà. Cal afegir que era un home imbuït de l’esperit de la il•lustració, entre els seus amics hi figuraven coneguts francmaçons, com ara Víctor Balaguer i d’ell mateix s’ha dit molt sovint que era maçó, tot i que penso que no s’ha provat. La seva filla, Clotilde Cerdà, concertista d’arpa que actuava amb el nom artístic d'Esmeralda Cervantes fou membre de la maçoneria. Crec que dins una lògia femenina d’adopció de la Lealtad de Barcelona, la mateixa lògia a la que pertanyia Lluís Companys. Cerdà va patir el mateix que qualsevol lliurepensador pateix encara avui o potser avui més que mai: incomprensió absoluta. Les banyes que la seva esposa li va dedicar són figues d’un altra paner. No ho anomenaria malastrugança.
ResponEliminaClídice, en Cerdà tingué la desgràcia de dur la paraula "Madrid" penjada com una llufa i aquest és un mot contra el que solem reaccionar virulentament, no sempre amb raó.
ResponEliminaSí, Jaume, la vida de Cerdà dóna molt més que pel meu breu apunt. Eren temps d'utopies que ara se'ns fan difícils de comprendre. Gràcies per la informació complementària.