(per l'Imma, lectora muda i fidel)
Un dels meus propòsits en aquesta vida és intentar demostrar la bellesa inherent als mapes, els diagrames i les xarxes, especialment si fan referència al transport subterrani, i una bona amiga que ho sap m’ha fet arribar alguns dissenys de portades de llibre que demostren que hi ha més gent al món que pensen com jo. De moment, callaré i deixaré que els dissenys d’aquestes portades parlin per ells mateixos.
De tots aquests llibres, els tres primers no crec que tinguin res a veure amb el metro. El de Murakami, que no he llegit, sembla que parla dels atacs terroristes amb gas sarín que es patiren al metro de Tòquio l’any 1995. Confesso que tinc dificultats per connectar amb aquest autor japonès que agrada tant als menors d’edat (però continuaré intentant-ho, ho prometo).
En canvi, “253” sí que el tinc ben present perquè és un llibre que em va fascinar en el seu moment i que aquest apunt me l’ha fet reviure. Quan el vaig llegir, encara no treballava a temps parcial com a mestre-educador d’alumnes “especials” a internet, i per tant no em vaig preocupar en investigar sobre el seu autor. Llegeixo ara que Geoff Ryman va néixer l’any 1951 al Canadà, però que des de 1973 viu al Regne Unit. Apart de dedicar-se al disseny de webs tan temibles com les de la Corona Britànica i el número 10 de Downing Street, dóna cursos d’escriptura creativa a Manchester i se’l coneix literàriament com autor de ciència ficció (facció realista). A més, és “openly gay”, cosa que sempre fa companyia.
Però la seva novel·la “253” poc té a veure amb tot això. Com diu a la portada, “Tothom que coneixes és en aquest llibre”, o sigui que més aviat l’hauríem de considerar entre costumista, exhaustiva i perequiana. Aquest llibre va néixer com experiment online l’any 1996 i va ser publicat en paper dos anys més tard. El seu “argument” és força simple: els trens de la Bakerloo Line del metro de Londres consten de 7 vagons, a cada vagó poden seure 36 persones. 7x36 donen 252 passatgers, 253 si comptem el conductor del comboi. Així que la xifra titular és el de les persones implicades. Cadascun d’aquests personatges mereix 253 paraules descriptives de la seva situació, el seu aspecte i els seus pensaments. A la versió cibernètica (quines ganes tenia d’emprar aquesta paraula!) pots enllaçar entre viatgers contigus o amb aquells que estan relacionats per lligams impensats. En paper has d’acudir al rudimentari índex de personatges.
És un llibre ideal per lectors de diccionaris (que sàpiguen anglès), pels postmoderns que encara quedin i per tots aquells a qui els agrada descobrir un cert ordre en les seves vides.
El final, lamento dir-ho, és tràgic. Però, si no, no hi hauria novel·la. Quan la vaig llegir em va agradar molt. Calia dir-ho?
En canvi, “253” sí que el tinc ben present perquè és un llibre que em va fascinar en el seu moment i que aquest apunt me l’ha fet reviure. Quan el vaig llegir, encara no treballava a temps parcial com a mestre-educador d’alumnes “especials” a internet, i per tant no em vaig preocupar en investigar sobre el seu autor. Llegeixo ara que Geoff Ryman va néixer l’any 1951 al Canadà, però que des de 1973 viu al Regne Unit. Apart de dedicar-se al disseny de webs tan temibles com les de la Corona Britànica i el número 10 de Downing Street, dóna cursos d’escriptura creativa a Manchester i se’l coneix literàriament com autor de ciència ficció (facció realista). A més, és “openly gay”, cosa que sempre fa companyia.
Però la seva novel·la “253” poc té a veure amb tot això. Com diu a la portada, “Tothom que coneixes és en aquest llibre”, o sigui que més aviat l’hauríem de considerar entre costumista, exhaustiva i perequiana. Aquest llibre va néixer com experiment online l’any 1996 i va ser publicat en paper dos anys més tard. El seu “argument” és força simple: els trens de la Bakerloo Line del metro de Londres consten de 7 vagons, a cada vagó poden seure 36 persones. 7x36 donen 252 passatgers, 253 si comptem el conductor del comboi. Així que la xifra titular és el de les persones implicades. Cadascun d’aquests personatges mereix 253 paraules descriptives de la seva situació, el seu aspecte i els seus pensaments. A la versió cibernètica (quines ganes tenia d’emprar aquesta paraula!) pots enllaçar entre viatgers contigus o amb aquells que estan relacionats per lligams impensats. En paper has d’acudir al rudimentari índex de personatges.
És un llibre ideal per lectors de diccionaris (que sàpiguen anglès), pels postmoderns que encara quedin i per tots aquells a qui els agrada descobrir un cert ordre en les seves vides.
El final, lamento dir-ho, és tràgic. Però, si no, no hi hauria novel·la. Quan la vaig llegir em va agradar molt. Calia dir-ho?
com què sóc mandrosa per naturalesa, però adoro els mapes, ja m'està bé que tu t'hagis imposat aquesta tasca :) Molt interessants aquestes portades. Ah! i els llibres de'n Murakami són fàcils, amb l'estructura psicològica dels adolescents els situa en realitats virtuals on sempre surten ben parats. Com un Coelho pels quarantons en amunt vaja! ;)
ResponEliminaNo havia pensat mai en els mapes del metro, però a mi sempre m'han atret els mapes de cotes, no sé perquè. Són dibuixos estranys... En fi, molt divertida la mostra de plànols.
ResponEliminaClídice, només he llegit "Kafka a la platja", que em va semblar bé, però que no justifica l'entusiasme que desvetlla aquest home entre el jovent. La comparació amb Coelho espero que sigui una broma ;)
ResponEliminaLluis, ja aniràs veient que això dels mapes de metro és una mania de la casa.
Li agraïm l'esforç que fa en presentar-nos la informació de manera tan clara i senzilla, mestre-educador d’alumnes “especials” a internet.
ResponEliminaPotser fins i tot es tracta de la mateixa Imma que a mi també m'ha ajudat en més d'una ocasió. Una joia de persona.
Potser fins i tot, Joan ;p
ResponElimina...deunido.....post maco, maco donde los haya...
ResponEliminaGràcies, Robert.
ResponEliminaAi, Allau, que t'han mentat el Coelho... A mi el Murakami tampoc no em crida; només n'he llegit "Tòquio blues", però no crec que hi torni.
ResponEliminaAquest "253" fa molt bona pinta; mai no n'havia sentit a parlar. La seva portada és la què més m'agrada de totes.
d'això, Kafka a la platja és perfecta per quan tens 16 anys, grans a la cara, i la sensació que tot és MOLT transcendent. Respecte a monsieur Coelho no t'he entès, vols dir que t'agrada? perquè servidora el té a la mateixa cel·la que el quèn follèt, amb tots els instruments de tortura adequats al cas.
ResponEliminaAgradar-me en Coelho? Repelús! I això que no l'he llegit.
ResponEliminaEspai, no és un llibre que es pugui recomanar a tothom. Apart de saber anglès, t'han d'agradar les llistes, les enumeracions, els diagrames, la metaliteratura... La novel·la inclou mapes de tots els vagons que indiquen on seu cadascú, hi ha notes al marge sobre els barris sota els quals passa el comboi, s'inclou publicitat del propi llibre... Espero que et facis una idea...
ResponEliminaEspero que això de 'muda' no sigue cap recriminació... i sort que avui t'he estat fidel. Gràcies per la dedicatòria (i a tu també Puigmalet, tot i que no estic segura de ser aquesta joia de persona)
ResponEliminaEstimada Imma, no és una recriminació, és (o era) un fet. No hi ha cap obligació de comentar, cada lector interactua com vol, faltaria més!
ResponEliminaI crec que sí, que ets aquesta joia de persona.