Apoteosi de la guitza

Jo no ho recordo, però segons la llegenda familiar, quan jo tenia quatre o cinc anys, el meu pare em portà a veure un partit al Nou Camp per iniciar-me en els rituals de la tribu. Als pocs minuts de joc vaig preguntar al pare què feien aquells senyors en calça curta perseguint una pilota. Una descripció tan poc èpica crec que va desenganyar-lo, s’aixecà i marxàrem. Si no m’equivoco, mai més de la vida va trepitjar un estadi, tot i que continuà veient partits per televisió.

Amb aquesta petita anècdota, potser apòcrifa, vull indicar que, des de ben petit, el futbol m’ha interessat tan poc com el dret mercantil o la música militar. Si ara escric alguna cosa al respecte és perquè em veig impel·lit per les circumstàncies ambientals, i és que estic vivint tota aquesta pornografia patriòtica com una agressió tant al seny com al sentit de l’estètica. Suposo que queda clar que estic parlant d’aquest maleït Mundial de Sudàfrica.

Si no recordo malament, en mundials anteriors en els quals la selecció espanyola no arribava a quarts de final, es parlava de mala sort, es criticaven els jugadors o l’entrenador i es mirava d’oblidar el mal tràngol el més aviat possible. En aquesta ocasió, com que l’equip sembla que juga bé, l’èxit esportiu aviat s’ha sortit de mare i hem anat a parar de ple en l’esperpent.

Ja abans que comencés el campionat havia percebut un inusual moviment d’interessos comercials (un peatge que em temo que haurem de pagar cada vegada més davant d’esdeveniments d’àmbit mundial) i la premsa em va semblar que també en tenia ganes: amb les primeres victòries es va començar a parlar en termes èpics, “Espanya més a prop de la glòria”, “Espanya a punt d’entrar en la història”, etc. La gent, no tota, però sí la que fa més soroll, va començar a actuar de forma forassenyada, amb pintures de guerra, perruques de pallasso i crits de “soy español, español”.

Mirat fredament, no té gaire sentit fer teus els èxits esportius d’uns atletes que l’únic que comparteixen amb tu és el disseny del carnet d’identitat; però el futbol funciona així i fa temps que els sociòlegs estudien amb interès aquestes identificacions irracionals entre espectador i pàtria. El nacionalisme, igual com passa amb la força de la gravetat, funciona millor a distàncies curtes, i Espanya, país tan extens com heterogeni, no crec que generi un sentiment nacional tan fort com els agrada pensar a alguns. Per això, quan arriba l’ocasió, es manipulen de forma vergonyosa aquestes pulsions primitives que fan oblidar qüestions més candents.

Ahir, per exemple, després de participar en l’exultant manifestació que va aplegar més d’un milió de persones a Barcelona sota el missatge implícit que els catalans ja estem farts de rebre, vaig posar els informatius (amb morbo masoquista, ho confesso). Doncs bé, tant Antena 3 com Tele5 obriren amb la no-notícia que “Espanya sencera es preparava per la final d’avui” i, a continuació, entrevistaren a diversos energumens vestits de forma estrafolària els quals proferiren oblidables bajanades (en honor a la veritat, La 1 sí que va encetar el seu telenotícies amb la manifestació). És vulgar mencionar allò de “pa i circ”, però sembla que és el que hi ha i la natura humana de vegades no dóna per a més.

Per fortuna aquest malson acabarà avui i, sigui quin sigui el resultat, se’n parlarà dos o tres dies, una setmana a tot estirar, que aquesta mena de patriotismes són molt superficials. Després cadascú pensarà en les seves vacances, en la platgeta que li permeti el pressupost, que aquestes coses són també irrenunciables. I de les qüestions importants en parlarem o no al setembre.

I una última observació dedicada a aquests catalans que són antiespanyolistes acèrrims. Això de fer costat sempre al rival d’Espanya no pot ser bo. O arreglem aviat la situació política de Catalunya o el fet de ser seguidor successiu de Paraguay, Alemanya, Holanda o qualsevol altre país que toqui ens acabarà passant factura psiquiàtrica.