Les despulles de Nabokov

 

Poc abans de morir el novembre de 1977, l’escriptor Vladimir Nabokov demanà a Vera, la seva eterna esposa, que un cop desaparegut destruís tot el material de la novel·la en la qual estava treballant. Fos per preservar un record del seu estimat marit o per por d’assumir la responsabilitat, Vera Nabokov morí l’any 1991 sense haver complert els desitjos de Vladimir.

L’any passat, gairebé per sorpresa, Dmitri Nabokov, fill únic i hereu de l’escriptor, publicava aquests escrits darrers sota el títol de “The Original of Laura”. No vaig estar gaire al cas de les reaccions que es poguessin produir ran d’aquest esdeveniment; però estic gairebé segur que esclatà una vegada més la vella polèmica sobre el que cal fer amb el llegat dels artistes desapareguts [en aquest sentit no em cansaré de recomanar l’excel·lent “Els testaments traïts” de Milan Kundera].

Vaig rebre la primorosa edició anglesa com a regal de Nadal, però no va ser fins el proppassat 2 de juliol que em vaig decidir a llegir-la, el que pot ser un bon indici de l’interès que d’entrada em desvetllava. Casualment, he descobert a posteriori que el 2 de juliol de 1977 fou la data de la mort del novel·lista, el que podria induir a algú més crèdul en trobar connexions des de l’ultratomba.

El llibre ve prologat per l’inefable Dmitri qui, amb una ampul·losa prosa nostàlgica que malda per imitar la del seu pare, intenta justificar la seva decisió sense que els seus motius acabin de quedar clars. Com era d’esperar, cita com a testimonis de la defensa els habituals Kafka i Max Brod, i també recorda que “Lolita” fou salvada per Vera, quan el seu autor ja s’encaminava amb el manuscrit en direcció a l’incinerador. Vladimir Nabokov que és un escriptor de culte, allò que perillosament s’anomena “un escriptor d’escriptors”, compta de segur amb un nombre suficient de fanàtics com per a fer viable comercialment qualsevol operació de venda del seu “merchandising” pòstum i Dmitri, diu que pressionat per aquesta colla de seguidors, s’ha sotmès al judici de la història amb la decisió de fer pública aquesta “Laura”.

 

Ja he dit que el llibre està molt ben editat, amb bella tipografia recreada a partir de la Bodoni i fulls amb consistència de cartolina on es reprodueix un facsímil de les fitxes en les quals Nabokov escrivia en llapis l’esborrany de les seves novel·les, cadascuna acompanyada de la seva transcripció literal. El disseny juga sovint amb les línies de punts, com si algunes parts de la pàgina poguessin ser retallades, i de fet és així: qui vulgui pot desprendre les fitxes facsímils, que tenen les vores perforades, i posar-les en una capsa, tal com les conservava l’escriptor.

En quant al text, què es pot dir de poc més d’un centenar de fitxes escrites per una cara, que es llegeixen en un parell d’hores? Cinc “capítols” que, més que esquemes de capítols, són un seguit de frases inconnexes, interrompudes arbitràriament. Algunes sensuals i recargolades imatges, marca de la casa. Obsessió per l’erotisme, per la memòria, per les genealogies, i també per la decadència del propi cos i per l’autodestrucció virtual. Aquest material dispers, sense cap sentit narratiu i amb escassos fragments epifànics, tant podria ser l’origen remotíssim d’un llibre com el vagareig d’una ment que repapieja sobre els temes de tota una vida. M’he sentit molt incòmode tafanejant entre aquestes misèries de la decadència d’un gran escriptor.

No crec que Nabokov, ell que era tan premeditat i meticulós en tot el que publicava, aprovés mai la maniobra del seu fill. Cal tenir molta barra per anunciar en la portada del propi llibre que es tracta d’una novel·la en fragments o d’una obra mestra inacabada. Ni de lluny. Si Dmitri Nabokov hagués tingut una mica de decència, ja que no volia destruir allò que el seu pare volia que desaparegués amb ell, hauria hagut de donar la capseta de fitxes a alguna universitat, que ja se sap que els experts de l’acadèmia estan acostumats a fer croquetes passadores amb aquest tipus de desferres.

No cal dir que, de forma absolutament supèrflua i en edició més austera, comptem amb traduccions d’aquestes deixalles tant en català com en castellà, un esforç que es podria haver invertit en traduir algun dels Nabokov de debò que encara ens romanen inèdits. O, si no, en un Dickens (que també en falten), per què no?