dijous, 8 de juliol de 2010

L’home casat

  Retrat de Catherine Dickens (née Hogarth)
El contracte amb Chapman i Hall per la publicació de Pickwick, assegurava a Dickens uns ingressos de més de 10 lliures setmanals, quantitat prou considerable com per començar a pensar en establir una llar. El casament de Charles amb Kate Hogarth es va celebrar de forma íntima el 2 d’abril de 1836 a l’església de Sant Lluc a Chelsea. Després de la cerimònia els nuvis partiren a un poblet prop de Chatham, on Charles havia estat tan feliç de petit. Tot i que estava previst que hi passessin 15 dies, al cap d’una setmana el nuvi decidí que tornessin a Londres: al cap li bullien mil idees per prosseguir amb les aventures del senyor Pickwick i els seus amics.

El jove matrimoni s’instal·là a uns apartaments a Furnival’s Inn i vingueren a viure amb ells el jove Fred Dickens de disset anys, així com Mary, la germana de Kate, també de disset anys. Entre l’escriptor i la seva jove cunyada s’havia establert una relació molt particular: sembla que ella l’adorava com un déu i que ell estava encantat amb aquesta adoració. Kate, que havia vist la seva lluna de mel sobtadament escurçada i que ara havia de compartir la seva primera llar amb tota aquella parentela, segurament va començar a comprendre que hauria d’anar sempre a remolc del seu impulsiu marit.
Catherine Dickens pintada per Daniel Maclisle

El gener de 1837 naixia el seu primogènit, Charles Jr. o Charley, i, com que el novel·lista ja era tota una celebritat i el diner començava a arribar de valent, la família es traslladà a una casa de dotze habitacions a Holborn, que actualment és un museu dedicat a l’escriptor. Afegiré, perquè si no, no sabré on intercalar-ho, que el matrimoni tingué nou fills més, a saber: Mary, Kate, Walter, Francis, Alfred, Sydney, Henry, Dora i Edward. Vaja, que a la senyora Dickens no li faltaren distraccions.
La casa de Doughty Street, actual Museu Dickens

Una de les coses que més agradava a Dickens era entretenir els altres i a casa seva exercia sovint d'amfitrió amb àpats, música, teatre i jocs de saló. Tot i que ens els seus llibres sovint s’exalten les virtuts del menjar i el beure en bona companyia, era un home d’apetits moderats que gaudia de forma vicària, tot veient la satisfacció dels seus convidats. Em pregunto fins a quin punt, Kate compartia els gustos del seu marit. Pel que he llegit, ella hauria preferit una vida més tranquil·la i retirada, lluny de les interaccions socials i del focus de la celebritat. L’abisme dins del matrimoni s’anava fent més i més gran.

El maig de 1837 succeí un fet tràgic que marcà per sempre l’escriptor: després d’una vetllada al teatre amb la seva germana i el seu cunyat, Mary Hogarth patí un atac de cor i morí l’endemà en braços de Charles. Era ben conegut l’afecte que Dickens sentia per tota la seva família política, però l’adoració per la seva jove cunyada voreja la transgressió i el deliri, gairebé com si sortís d’un relat de Poe. La pèrdua del que ell anomenava “la gràcia i la llum de la nostra llar” el sumí en una depressió tal, que deixà d’escriure durant una temporada i es retirà amb Kate a una granja prop de Hampstead Heath. Des de llavors, no l’oblidaria mai més: batejà la seva primera filla amb el seu nom i la recordà en diversos personatges de les seves novel·les. Així, la Rose Maylie d’”Oliver Twist”, que en principi havia de morir, fou finalment salvada. També s’hi troba ecos de Mary Hogarth en la Nell, protagonista de “The Old Curiosity Shop” i en l’Amy Dorritt de “Little Dorritt”.

L’obsessió de Dickens arribà fins a tal punt que demanà ser enterrat al costat de Mary. La raó s’imposà i els membres de la família Hogarth foren els qui ocuparen aquell lloc privilegiat. Cinc anys més tard, quan enterraren l’àvia, Dickens encara demanà tornar a veure el taüt de la seva estimada. No sé jo com devia prendre’s Kate tots aquests deliris...
 Mary Hogarth

15 comentaris:

  1. No se pierdan el próximo episodio, amigos (i amigues)!

    ResponElimina
  2. Això és brutal. Gairebé arriba a l'alçada de l'Amades amb les germanes Mallofré...

    ResponElimina
  3. Galde, això de l'Amades i les Mallofré ens ho hauràs d'explicar.

    I jo que em pensava que escrivia un bloc cultural i resulta que tots aneu darrera d'una "Pasión de gavilanes" una miqueta "highbrow".

    ResponElimina
  4. És un fenomen força global en aquesta gent tan creativa i expansiva, que tenen un univers afectiu i emocional més aviat desbordat. Igual com podia escriure tant, podia fer moltes coses amb amplitud. Si repasses la vida d'escriptors, pintors i músics "expansius" trobaràs casos semblants. Encara que certament això s'assembla més a Poe, amb aquest agut component morbós i funerari.

    ResponElimina
  5. Suposo, Lluís, que aquests excessos morbosos dins del sentimentalisme victorià no devien de ser tan excepcionals com ens semblen avui.

    ResponElimina
  6. Sovint la realitat de la vida d'aquests escriptors supera la d'alguns dels seus personatges. Una història molt interessant.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Alberich, la vida de Dickens i la seva obra estan tan connectades, que de vegades es fa difícil destriar-les.

    ResponElimina
  8. Algú va dir (i si no ha var dir ningú ja ho dic jo) que tota l'obra dels escriptors s'alimenta, bé de la seva pròpia biografia, bé de l'obra dels autors que el precediren. En quant a la component melodramàtica no cal donar-hi gaires voltes; els artistes i creadors son en aquest, com en d'altres aspectes, com tots els mortals. La diferencia és que, sovint, es permeten el luxe de exterioritzar el que la majoria ens reservem.

    ResponElimina
  9. http://www.vilaweb.cat/noticia/3752309/alicies-larts-santa-monica.html

    ResponElimina
  10. Gràcies, Lluís! Ho vaig anunciar aquí:

    http://allausz.blogspot.com/2010/05/imatges-dalicia-pat-andrea.html

    De fet, dilluns i dimarts sembla ser que Pat Andrea va estar pintant en directe, però no hi vaig poder anar.

    ResponElimina
  11. No sé si finalment cauré i tornaré a llegir-me a Dickens amb una altra mirada, pèro francament ets un creador nat d'expectatives; la teua sapiència m'anima. De moment, estic amb la margarida si/no, però com que de ben segur vindran més posts dickensians, em sembla que per part meua la resistència és fútil.

    ResponElimina
  12. Leb, tu sí que ets un creador d'expectatives (encara em deus un pin i una peça de llenceria ;p). I t'has guardat el comentari durant 23 hores i 59 minuts, perquè no m'ennuegui, sapastre!

    Espero convencer-te quan parli de la combustió espontània.

    ResponElimina
  13. Allau,
    A mi també em va cridar l'atenció que Dickens quedés tan tocat per la mort de la seva jove cunyada però aquí es va acabar el meu pensament. Tu t'has atrevit a dir el què podia ser possible: Potser l'estimava en secret.
    Avui m'has portat el record de la meva estada d'un matí a casa Dickens i t'ho agraeïxo. És indubtablement un bell record.

    ResponElimina
  14. En secret, Glòria, o no tant en secret, que això d'anar demanant que t'enterrin amb la teva cunyada no deixa de cridar l'atenció, tant abans com ara.

    ResponElimina