I ara sense gos!

Com que vaig llegir “Tres homes en una barca” en la seva edició anglesa, el volum contenia una segona novel·la titulada “Three Men on the Bummel” de la qual no n’havia sentit parlar mai i que és una seqüela escrita 10 anys després i publicada el 1900. Ran d’escriure sobre la primera, els lectors m’advertiren que n’existia una vella traducció al català, probablement no gaire reeixida, a l’editorial Selecta i titolada “Tres anglesos s’esbargeixen”.

El títol, incomprensible fins i tot per a un lector britànic, conté la paraula alemanya Bummel que es refereix a un “tomb” o “excursió”, per això a Amèrica van preferir titular-la “Three Men on wheels” (Tres homes sobre rodes). Malgrat el conegut adagi sobre les segones parts, el llibre crec que està gairebé a l’alçada del seu predecessor i gaudí de justa fama en el moment de la seva publicació. Potser ha afectat en la seva reputació posterior les bromes que es permet sobre els diversos caràcters nacionals, una qüestió que en l’actualitat no es considera políticament correcta.

Retrobem aquí George, Harris i J. (lamentablement a Montmorency ni se’l menciona!) en una situació de similar estrès que deu anys enrere. Harris i J. ara són casats i tenen descendència, pel que la seva escapada es complica, però finalment poden emprendre un tomb per Europa central. Aquest cop escullen un altre mitjà de transport de moda, com és la bicicleta, però l’alternen amb vaixells, trens i caminades. L’itinerari els fa passar per ciutats com Hannover, Berlín, Dresden, Stuttgart o Praga, però també per indrets més silvestres de la Selva Negra.

A diferència del llibre dedicat al Tàmesi, l’autor evita estendre’s en passatges descriptius, i ho justifica explícitament al·legant que, en temps de ferrocarrils i fotografia, cadascú pot fer-se les seves pròpies descripcions del paisatge.

Jerome, que era més aviat germanòfil, extrau gran part dels efectes humorístics de la seva descripció del caràcter alemany, especialment del seu amor a l’ordre i a l’autoritat, que contraposa al més individualista caràcter anglès. Tot i que acut massa sovint al recurs, cal dir que ho fa brillantment i sempre desvetlla el somriure.

“A Alemanya la Natura s’ha de captenir i no donar mal exemple als nens”.

“A Alemanya l’amor a l’ordre es respira a l’aire, a Alemanya els infants marquen el pas amb els seus zing-zings, i l’ocell alemany ha acabat preferint la caixa de fusta i mira amb menyspreu els pàries incultes que continuen construint els seus nius als arbres i les tanques. Passat un temps, tots els ocells alemanys, cal esperar,  tindran el seu propi lloc en una gran coral. Aquests seus refilets promiscus i sense solta han de ser, tinc la sensació, irritants a la precisa ment germànica; no s’hi troba cap mètode. El melòman alemany els organitzarà. Algun ocell resolt amb un pap especialment ben desenvolupat serà ensinistrat per dirigir-los, i, enlloc de malgastar el temps en un bosc a les quatre de la matinada, cantarà, a l’hora anunciada, al pati d’una cerveseria, acompanyat per un piano. Aquesta és la tendència”.

En algun moment les observacions sobre l’obediència a l’ordre del poble alemany adquireixen caràcter premonitori:

“Fins el moment, els alemanys han tingut la sort immensa d’haver estat governats de forma excepcionalment bona; si això continua, els anirà bé. Els seus problemes començaran quan, per algun motiu, alguna cosa s’espatlli en la seva maquinària de govern”.

No voldria que aquests fragments fessin pensar que el llibre és un pamflet amb accents xenòfobs, perquè plouen bastonades per a tothom. Hi ha crítiques sobre la forma com s’ensenyen les llengües estrangeres a Anglaterra, sobre la imatge tòpica dels turistes britànics al Continent, sobre la imatge tòpica que tenen els britànics dels continentals (tots els francesos mengen entrepà de granota) i sobre l’estampa impagable de l’anglès que es lamenta que ningú no entén la seva parla a una estació provinciana de la Selva Negra.

La novel·la conté les habituals digressions, les experiències calamitoses i les encertades reflexions de l’anterior volum. No hi veig cap motiu per menystenir-lo. Trobo que seria hora que se’n fes una nova traducció. No s’animaria en Vallcorba?