divendres, 2 de juliol de 2010

I ara sense gos!


Com que vaig llegir “Tres homes en una barca” en la seva edició anglesa, el volum contenia una segona novel·la titulada “Three Men on the Bummel” de la qual no n’havia sentit parlar mai i que és una seqüela escrita 10 anys després i publicada el 1900. Ran d’escriure sobre la primera, els lectors m’advertiren que n’existia una vella traducció al català, probablement no gaire reeixida, a l’editorial Selecta i titolada “Tres anglesos s’esbargeixen”.

El títol, incomprensible fins i tot per a un lector britànic, conté la paraula alemanya Bummel que es refereix a un “tomb” o “excursió”, per això a Amèrica van preferir titular-la “Three Men on wheels” (Tres homes sobre rodes). Malgrat el conegut adagi sobre les segones parts, el llibre crec que està gairebé a l’alçada del seu predecessor i gaudí de justa fama en el moment de la seva publicació. Potser ha afectat en la seva reputació posterior les bromes que es permet sobre els diversos caràcters nacionals, una qüestió que en l’actualitat no es considera políticament correcta.

Retrobem aquí George, Harris i J. (lamentablement a Montmorency ni se’l menciona!) en una situació de similar estrès que deu anys enrere. Harris i J. ara són casats i tenen descendència, pel que la seva escapada es complica, però finalment poden emprendre un tomb per Europa central. Aquest cop escullen un altre mitjà de transport de moda, com és la bicicleta, però l’alternen amb vaixells, trens i caminades. L’itinerari els fa passar per ciutats com Hannover, Berlín, Dresden, Stuttgart o Praga, però també per indrets més silvestres de la Selva Negra.

A diferència del llibre dedicat al Tàmesi, l’autor evita estendre’s en passatges descriptius, i ho justifica explícitament al·legant que, en temps de ferrocarrils i fotografia, cadascú pot fer-se les seves pròpies descripcions del paisatge.

Jerome, que era més aviat germanòfil, extrau gran part dels efectes humorístics de la seva descripció del caràcter alemany, especialment del seu amor a l’ordre i a l’autoritat, que contraposa al més individualista caràcter anglès. Tot i que acut massa sovint al recurs, cal dir que ho fa brillantment i sempre desvetlla el somriure.

A Alemanya la Natura s’ha de captenir i no donar mal exemple als nens”.

A Alemanya l’amor a l’ordre es respira a l’aire, a Alemanya els infants marquen el pas amb els seus zing-zings, i l’ocell alemany ha acabat preferint la caixa de fusta i mira amb menyspreu els pàries incultes que continuen construint els seus nius als arbres i les tanques. Passat un temps, tots els ocells alemanys, cal esperar,  tindran el seu propi lloc en una gran coral. Aquests seus refilets promiscus i sense solta han de ser, tinc la sensació, irritants a la precisa ment germànica; no s’hi troba cap mètode. El melòman alemany els organitzarà. Algun ocell resolt amb un pap especialment ben desenvolupat serà ensinistrat per dirigir-los, i, enlloc de malgastar el temps en un bosc a les quatre de la matinada, cantarà, a l’hora anunciada, al pati d’una cerveseria, acompanyat per un piano. Aquesta és la tendència”.

En algun moment les observacions sobre l’obediència a l’ordre del poble alemany adquireixen caràcter premonitori:

Fins el moment, els alemanys han tingut la sort immensa d’haver estat governats de forma excepcionalment bona; si això continua, els anirà bé. Els seus problemes començaran quan, per algun motiu, alguna cosa s’espatlli en la seva maquinària de govern”.

No voldria que aquests fragments fessin pensar que el llibre és un pamflet amb accents xenòfobs, perquè plouen bastonades per a tothom. Hi ha crítiques sobre la forma com s’ensenyen les llengües estrangeres a Anglaterra, sobre la imatge tòpica dels turistes britànics al Continent, sobre la imatge tòpica que tenen els britànics dels continentals (tots els francesos mengen entrepà de granota) i sobre l’estampa impagable de l’anglès que es lamenta que ningú no entén la seva parla a una estació provinciana de la Selva Negra.

La novel·la conté les habituals digressions, les experiències calamitoses i les encertades reflexions de l’anterior volum. No hi veig cap motiu per menystenir-lo. Trobo que seria hora que se’n fes una nova traducció. No s’animaria en Vallcorba?

13 comentaris:

  1. donca m'hauré d'esperar a la nova traducció perquè l'anglès i jo estem barallats a certs nivells :( (la que vaig llegir al castellà és per plorar, o per dormir)

    ResponElimina
  2. ostres, el dia del post dels 3 en barca vaig pensar en deixar un comentari sobre el llibre dels 3 en bici... el de les bicis el vaig llegir d'adolescent (abans del del riu) i em va impactar molt més que la del riu (potser per les edicions), la vaig trobar molt distreta i amb un gran ull clínic per descriure en un plis-plas el paisatge humà. Em va sorprendre sobretot que no es notés ni mica de desfassada, llegida després de 80 anys.

    En fi, fa molts anys que la vaig llegir però de tant en tant encara em venen elguns "gags" al cap (el de les ovelles mirant com juga a golf, el del jardiner i la manguera, o el del mecànic de bicis "és pot ser afeccionat a la mecànica, i es pot ser al mateix temps afeccionat a anar amb bici, el que no es pot és practicar les dues afeccions sobre la mateixa bici").

    hi veig un denominador comú amb el Woodhouse del Jeeves, el Waugh d'abans de fer-se catòlic, el Saki, o el Sharpe (i bué, ja posats a dir-les groses, els monty python hehe...)

    ResponElimina
  3. Ai, Clídice, la d'obres mestres que tenim pendents de traduir!

    ResponElimina
  4. Mr Towers, es nota que et va impactar, si t'en recordes tants anys més tard.

    En els humoristes anglesos que cites jo hi veig una progressió gradual cap a l'humor més bèstia. De Jerome als Monty Python hi ha molt camí a recórrer.

    ResponElimina
  5. Mr Towers me n'ha fet venir encara més ganes... i la connexió amb els Python no és gens desencertada: recordeu el seu famós sketch del Bicycle Repair Man, un dels meus superherois favorits.

    ResponElimina
  6. Santi, no recordo l'sketch, però segur que no té res a veure amb la ironia amable de Jerome.

    ResponElimina
  7. Whenever bicycles are broken, or menaced by international communism, Bicycle Repair Man is ready!

    http://www.youtube.com/watch?v=rxfzm9dfqBw

    ResponElimina
  8. si se'm permet...jo també crec que la referència als Python és força acertada i el camí que hi ha entre ells jo crec que és el surrealisme...els python tenen un humor anglès farcit de troballes surrealistes,...no fa gaire ho reconeixia l'Eric Idle parlant de Buñuel...salut i boncapdesetmana (llarg, per aquí a vic)..


    ...haurem de llegir aquest de les bicis...

    ResponElimina
  9. Disculpa, Robert, però jo no hi trobo cap surrealisme en Jerome, sinó un humor que parteix sempre del realisme.

    I que tinguis bon cap de setmana llarg.

    ResponElimina
  10. ...en absolut,.. em dec haber expressat malament, evidentment no hi ha cap mena de surrealisme en Jerome, dic que el que diferencia (entre altres coses) l'humor de J del dels Python és el surrealisme, és a dir que entre ells va sorgir un moviment com el surrealisme que bla, bla, bla,,,de fet, l´humor de J. és pre-surrealiste.
    En un dels teus comentaris dius que hi ha molt camí que recorrer entre J i els Python i jo dic, que aquest camí és el surrealisme...

    ResponElimina
  11. El que no em va quedar clar és si la traducció mediocre només era la de "Tres anglesos..." o bé totes dues. Ho has escatit?

    ResponElimina
  12. Brian, jo només sé el que va dir la Clídice, que la traducció actual de "Tres homes en una barca" (Quaderns Crema) és molt superior a la de Selecta. Com vas dir que "Tres anglesos s'esbargeixen" està traduida pels mateixos traductors, la qualitat suposo que serà similar. Ara, tu ets l'únic que tens els dos llibres, així que hauràs de jutjar tu mateix.

    ResponElimina