La teva suor fa bona olor

Com semblava lamentar-se Chesterton ja fa 100 anys en el text que prologa la sèrie “Dickens o res”, l’artista modern va decidir un mal dia abandonar tota esperança i escollir el camí del dubte, l’escepticisme, l’angoixa i, en definitiva, la desesperació. Qui vulgui ser considerat un autor seriós haurà d’optar per la severitat, el gest transcendental i el mal humor; en canvi, qui esculli la lleugeresa i la satisfacció dels sentits, jugarà sempre en una lliga menor. No per això deixen d’haver artistes que semblen buscar encara provocar-nos una mica de felicitat.

Aquest és el cas de la videoartista Pipilotti Rist, Premi Joan Miró 2009, que amb la seva instal·lació “Partit amistós - sentiments electrònics” ocuparà les sales d’exposició temporal de la Fundació Miró fins l’u de novembre. No coneixia l’obra d’aquesta artista i la veritat és que m’ha fascinat i m’ha ofert una sensació tan poc prestigiosa com és el bon rotllo. Sales fosques on es projecten vídeos envoltants i l’espectador es pot deixar perdre bressolat per músiques relaxants. Imatges sensuals, de colors vius, on allò més quotidià cobra un nou significat. No dubto que es podran fer lectures més profundes d’aquestes obres que alguns consideren feministes, potser pel mer fet que l’autora és una dona; però per a mi ha estat un pur plaer. M’hauria passat tota la tarda ajagut sobre uns coixins veient imatges subaquàtiques de cossos i objectes de cuina mentre sonava una versió hipnòtica del “Wicked Game” de Chris Isaak. A més, s’estava tan fresquet a la Fundació!

I per continuar el dissabte de bon rotllo, vam anar al Poliorama a veure l’obra “Delicades” d’Alfredo Sanzol que la companyia T de Teatre representa al Poliorama fins l’u d’agost. L’autor navarrès ha volgut homenatjar amb aquesta peça les figures de la seva àvia i les seves ties, dones fortes d’altres temps, marcades per la tradició però mestresses d’un món propi on els homes són titelles en les seves mans. Obra articulada en breus fragments, que de vegades no arriben ni a la categoria d’esquetx, es percep que està escrita des de la experiència personal amb un gran amor pels personatges.

Es tracta d’un muntatge d’una aparent senzillesa formal. Un arbre, uns núvols, unes cadires formen tot el decorat. Les 4 T de Teatre actuals (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) s’acompanyen per Albert Ribalta i Jordi Rico per representar una multiplicitat de personatges fugaços però memorables. El nivell del conjunt és molt bo, però deixeu-me destacar els dos monòlegs de Carme Pla, que està senzillament magistral.

Tendra, de vegades surrealista, per moments hilarant, en tot moment amb el somriure als llavis, conté gairebé sempre allò tan difícil d’aconseguir sobre un escenari com és la poesia sense impostacions. Una combinació tan insospitada com un “Amarcord” a la navarresa i parlat en català. No se m’acut un elogi millor. I ho dic de molt bon rotllo.