El fill més tonto de Dickens

M’estimo molt i molt “The Life and Adventures of Nicholas Nickleby”, la tercera novel·la de Dickens, malauradament inexistent en català (hi ha una vella edició de Bruguera en castellà, trobable qui sap on, possiblement al Mercat de Sant Antoni). M’afanyaré a dir que no es compta entre els millors llibres de l’autor, però sí que és un dels més divertits de llegir, mèrit que no em sembla gens menyspreable. Després del radiant “Pickwick” i el nocturn “Oliver”, Dickens optà per un melodrama tradicional, amb bons i dolents d’una peça, amors infortunats, persecucions, rescats a l’últim minut, incidents sens fi, i una conclusió que donés a cadascú el seu merescut. Aquesta matèria primera no s’allunya gaire del que ens ofereixen avui dia els serials televisius de sobretaula; però que aixequi la mà qui, amb plaer més o menys culpable, no n’hagi seguit algun a la vida. Com que la humanitat no ha canviat pas tant en aquests darrers dos segles, el públic s’enganxà de seguida a les aventures d’aquest jove heroi que maldava per obrir-se pas a la vida. La publicació del serial entre 1838 i 1839 obtingué un èxit colossal, el tercer successiu en la carrera de l’escriptor.

Tot i que la novel·la ocupa prop de 1.000 pàgines, el seu argument principal s’explica en poques paraules. En morir sobtadament el seu pare, el jove Nicholas es troba en la misèria i amb la responsabilitat de tenir cura de la seva mare i de la seva germana Kate. Acudeixen al seu oncle Ralph Nickleby, un home ric i solitari, a qui només semblen interessar els negocis. Ralph sent de seguida una profunda aversió pel seu nebot, però li proporciona una primera feina. També s’ocupa de Mrs. Nickleby i de Kate, però ho fa en les seves pròpies condicions. Les seves manipulacions aviat enfronten oncle i nebot i el primer farà tot el possible per dificultar la carrera del jove.

Qui pensi que 1.000 pàgines són excessives per tan minsa història, menystindrà les capacitats fabuladores del jove Dickens qui, amb infinitud de peripècies i de personatges memorables, fa que les pàgines llisquin amb la lleugeresa de la brisa i ens deixin amb ganes de més. El convencionalisme de la trama principal paga peatge, com passa sovint en el Dickens primerenc, a través d’alguns personatges estereotipats. Les que surten pitjor parades són les joves heroïnes: tant Kate Nickleby com Madeline Bray, l’enamorada de Nicholas, són siluetes de cartolina que representen els infortunis de la virtut. Els concos bessons Charles i Ned Chereeyble, actuen com a angèliques figures protectores, mentre que Sir Mulberry Hawke i Lord Frederick Verisopht són dos nobles dissoluts de manual.

Encara així, hi ha indicis que Dickens comença a alliberar-se dels estereotips. Nicholas no deixa de ser l’heroi romàntic en lluita contra el món, pal de paller i excusa per explicar moltes altres coses, però els seus rampells de vegades resulten excessius i el seu ímpetu ingenu no és sempre el seu millor conseller. A més, sovint les seves actituds nobles es veuen confrontades a realitats veritablement ridícules (el jove Werther no s’hagués unit mai a una companyia teatral de tercera ni hagués fet classes de francès a les xiquetes d’un matrimoni menestral). Curiosament, de vegades fa l’efecte que Dickens es posa en la pell de Nicholas i se sent com el cavaller disposat a matar al drac; però el seu bon sentit sempre hi interposa algun personatge que pren distància i subratlla la retòrica absurda del jove heroi.

En quant a l’oncle Ralph, veritable “dolent de la pel·lícula”, es descobreix en ell un rerefons tràgic que escapa al clixé. Aquest home solitari, que administra la parentela com si fos una inversió més, va mostrant de mica en mica una ferida en el cor. En algun moment s’insinua una tendresa per la seva neboda i a la seva (mala) fi es revela el seu terrible buit sentimental.

Però, amb més de 40 personatges rellevants que pul·lulen per la faula, el plaer més gran el trobarem en els secundaris, perquè ja se sap que déu és en els detalls. Com, per exemple, aquest antic home de negocis arruïnat, Newman Noggs, que ara, sumit en l’alcoholisme, treballa d’oficinista per Ralph Nickleby, però que esdevé el millor aliat de Nicholas. John Ford, amb els seus borratxos de cor d'or, no ho hagués fet millor. O Smikes, el jovenet retardat, que esdevé el Sancho Panza de Nicholas i es guanya el públic pel seu incondicional bon cor simple.

He dit que “Nicholas Nickleby” és també una novel·la terriblement divertida? Els episodis còmics són pertot arreu i assetgen eficaçment el melodrama de la seva columna vertebral. Però d’això, igual que del seu costat de “periodisme de denúncia” en parlaré en uns altres apunts. De moment, la idea que vull que quedi és que la novel·la és descaradament imperfecta, però que, com a amic, no us podria desitjar res millor que una bona traducció al català d’aquest llibrot i una bona ombra on gaudir-lo.