La literatura interactiva i els dos jueus

 El jueu Fagin segons George Cruikshank

La interactivitat és una paraula de moda, li passa igual que a la sostenibilitat: són més velles que l’anar a peu, però darrerament han recuperat virtuts místiques de talismà, com si haguessin nascut amb internet. Qui hagi explicat un conte a un infant, sabrà que s’han de satisfer certes expectatives i que, si cal, es canvia l’argument sobre la marxa per no decebre l’audiència. La serialització de les novel·les de Dickens permeté que els lectors, durant l’interval entre dos lliuraments successius, emetessin mitjançant el correu ordinari les seves opinions i preferències sobre com hauria de continuar l’argument. Em resisteixo a utilitzar el pretensiós terme de “feedback”, però deu de ser bastant adequat.

Potser durant el “Pickwick”, que va agafar tothom per sorpresa, la interacció fou mínima; però amb la més dramàtica “Oliver Twist”, el públic s’hi implicà. El pillet Artful Dodger (l’Aranya que tradueix en Pau Romeva), tot i ser un lladre infantil, enamorà l’audiència i calgué trobar-li un destí final que no li tanqués completament les esperances. També el mateix Charles Dickens implicà en la narració vivències contemporànies i, a partir de la mort traumàtica de la seva cunyada Mary, aplicà cerimònies punitives a alguns dels seus personatges. Així la Rose Mayley d’”Oliver Twist” emmalaltia greument i gratuïtament, només per salvar-la al darrer minut.

D’entre les moltes interaccions que s’establiren amb el lector, una de les més interessants es refereix al personatge de Fagin, el molt lliscós i diabòlic líder de la banda de lladregots infantils en la qual s’integra Oliver sense gaires problemes. Cal recordar que el cognom Fagin correspon a un dels companys més compassius que compartiren la fàbrica de betum amb el jove Charles. No sabria com interpretar aquesta reutilització injusta.

El personatge es basa en el jueu Ikey Solomon, un criminal que es dedicava a la venda d’objectes robats i que esdevingué molt conegut a l’època pel seu arrest, la seva fugida i la seva condemna final. En les seves descripcions del sinistre personatge, Dickens sempre mencionava el seu judaisme, fins que alguns lectors li escrigueren acusant-lo d’antisemitisme. Dickens es defensà, tot al·legant que la majoria de criminals que es dedicaven a aquestes activitats eren jueus i afirmant, al mateix temps, que no sentia cap animadversió contra els jueus i que sempre que tenia oportunitat parlava bé d’ells, tant en públic com en privat. De totes maneres, redreçà el tractament del personatge, i en els darrers quinze capítols de la novel·la evità qualsevol menció al credo de Fagin.

Molts anys més tard, a “Our mutual friend”, la seva darrera novel·la completada, Dickens fa aparèixer el filantròpic Riah, un jueu que es dedica a redimir dones “perdudes” acollint-les als tallers dels seus amics jueus. G. K. Chesterton, que escrivia en temps aliens a la correcció política, troba ridícula la maniobra. “¡De manera que si un novel·lista posa en una novel·la un subhastador pèrfid, està obligat a treure a la següent un subhastador irreprotxable!” Amb el benefici de la distància històrica podríem dir-li a Chesterton que un subhastador i un jueu no són categories equiparables.

Malgrat tot, si ens cenyim al pur fenomen literari, Riah és una figura insípida i prescindible, mentre que Fagin queda per sempre a la nostre imaginació des del moment que entra en escena.

El jueu Riah segons Marcus Stone