dimarts, 13 de juliol de 2010

El revers de la medalla


L’editor dels “Esbossos de Boz” havia intentat treure profit del fenomen “Pickwick” i Dickens s’adonà de la importància de gestionar els seus drets d’autor. Buscà algú que l’alliberés d’aquestes tasques comercials i li permetés dedicar-se plenament a la creació. Trobà aquesta figura en l’advocat John Forster, exacte coetani seu, corresponsal literari i teatral, i dotat de gustos sòlids en matèria estètica. L’associació entre els dos homes es pot considerar un èxit i només es veuria truncada per la mort del novel·lista. Forster seria també el primer biògraf oficial de Charles Dickens.

En aquesta mateixa època conegué l’editor Richard Bentley que li oferí el càrrec d’editor en cap de la nova revista “Bentley’s Miscellany” amb la confiança que esdevingués també el seu màxim col·laborador. Charles acceptà, abandonà el “Morning Chronicle” i, mentre donava fi al seu triomfal “Pickwick”, començà a escriure per a Bentley el seu nou serial. Ja he dit que no hi ha cap novel·la de Dickens tan uniformement ben humorada com “Pickwick”; pel següent llibre el canvi de registre seria abismal [jo sempre penso en aquella vella secció de la vella “Codorniz”: “Tiemble después de haber reído”] i, potser com a mostra de la seva versatilitat, oferiria al seu públic una obra plena d’espant i d’horror.

“Oliver Twist” és sense dubte el llibre més negre que mai escrigué Dickens. En la seva descripció de les classes desposseïdes, dels ambients criminals i els baixos fons de Londres hi ha poc espai per l’humor. Els materials de partida no són gens originals: la història del fill il·legítim a qui una conxorxa ha privat de la seva herència ja era popular al segle XVIII. Hi trobem també truculències de la novel·la gòtica i dels romanços de sang i fetge tan populars a l’època; però Dickens, malgrat un maneig matusser de la intriga, va aconseguir unes imatges d’un poder difícil d’esborrar.

La novel·la mostra algunes de les característiques de l’autor que no estaven tan presents a la precedent. Així hi apareix un gust pel grotesc sinistre en escenes com la mort a cops de la jove prostituta Nancy o en la persecució de l’assassí Bill Sykes que acaba penjat amb la seva pròpia corda mentre el seu bulldog udola a la mort. No és tanmateix Dickens un autor que es recrei mòrbidament en aquests temes, sinó que ho fa amb el mateix estremiment maliciós que senten els infants amb les històries de fantasmes i esquelets. Afegiré que les il·lustracions, aquest cop (com als “Esbossos”) encarregades al no molt destre Cruikshank, contribueixen adequadament al to de malson sinistre.

Amb la peripècia del petit Oliver s’inicia la llarga galeria d’infants desgraciats que poblaran la majoria de novel·les posteriors i, encara que aquest no sigui especialment reeixit, la seva manca d’atributs específics (en el que podríem anomenar efecte “Tintín”) actua com una mena d’ull de l’huracà que dóna realç a les turbulències que l’envolten. De la mateixa manera, els personatges bondadosos, el senyor Bronlow, els Maylie, resulten insípids i estereotipats (moltes vegades Dickens associava les persones virtuoses a una tradició lleugerament passada de moda), el que fa més atractius als malfactors, com és el cas de l’”Aranya” (Artful Dodger), una mena de Sam Weller que havia errat el camí, però que tot i ser un lladregot, va gaudir de la simpatia dels lectors.

També és aquí on apareix per primera vegada el Dickens reformador, decidit a criticar la Nova Llei de Pobres, i a denunciar les penoses condicions dels hospicis. La seva veu, amplificada per la seva enorme popularitat, estava cridada a exercir una gran influència en els canvis de la legislació social dels anys a venir. Però ha de quedar clar que res més lluny de Dickens que la “novel·la amb missatge”, l’escriptor s’indigna sincerament per l’opressió i les desigualtats, però la seva indignació no s’expressa amb sermons, si no a través del seu art. Com diu Chesterton, si Dickens se’n riu del senyor Winkle (a “Pickwick”) és perquè vol que visqui per sempre, però quan se’n riu del brutal agutzil Bumble (a “Oliver”) és perquè vol acabar amb ell per sempre.

Per acabar, també és a “Oliver Twist” on apareixen dins de la trama les primeres coincidències improbables que tant han estat criticades pels detractors de l’autor. És cert que sembla en excés “casual” que l’orfe Oliver trobi aixopluc a la casa d’una família que al final resultaran ser els seus autèntics parents; però el públic no es deixà incomodar per aquestes minúcies i el fet és que tothom adorà el llibre i el seu petit protagonista.
 
La novel·la, relativament breu pels paràmetres dickensians i amb un fil argumental força clar, ha esdevingut una de les més populars del seu autor, segurament només superada pel “Conte de Nadal”. Ha estat adaptada una infinitat de vegades a tots els mitjans i dubto que a cap dels meus lectors no li sigui familiar, especialment l’escena arquetípica en la qual Oliver, a l’hospici, demana més sopa. En català comptem amb la vella traducció (1929) de Pau Romeva a editorial Proa, que em sembla excel·lent. Com anirem veient, no sempre tindrem tanta sort, i no ho dic per la manca de qualitat sinó per la inexistència de traduccions.

12 comentaris:

  1. potser si que aquest il·lustrador ho fa més sinistre. Per cert que la Llei de Pobres responsabilitzava els pobres del seu estat, una mentalitat que ens ha arribat fins ara, malauradament.

    ResponElimina
  2. Ostres, d'això se'n diu una molt bona crítica!

    Pau Romeva fou el consogre de Carles Riba i un dels fundadors d'Unió Democràtica! Buscaré aquesta traducció.

    ResponElimina
  3. Clídice, la Llei de Pobres conduia els seus objectes a la inanició, a la delinqüència o a la mort. El petit Oliver, entre ària i ària, no li quedava altre remei que robar.

    ResponElimina
  4. Galde, la meva xarxa social s'entrelliga amb la dels Riba i els Romeva. En Pau Romeva tingué un consogre massa brillant, però la seva tasca no desmereix davant de la més aplaudida de Carner.

    ResponElimina
  5. No, si al final hauré de llegir a Dickens... No, no he llegit Dickens encara, ho sento... (No em miris així, Allau, que et veig...) Això dels "Pickwick Papers" li agradava també molt al Pessoa. Es pot trobar fàcilment i en català, suposo. Bé, no prometo res que tinc molta feina a llegir endarrerida...

    ResponElimina
  6. ...no saps lo bé que m'ho passo llegint els teus posts de Dickens, això no vol dir que no m'ho passi també llegint el altres, però, man, Dickens....moltes, moltes gràcies...

    ResponElimina
  7. Doncs jo trobo que les il·lustracions m'agraden. Si no m'equivoco és gravat a la punta seca, una tècnica no massa senzilla.

    ResponElimina
  8. No et miro de cap manera, Òscar, que la lectura és lliure; però et recomanaria que en facis una proveta.

    ResponElimina
  9. Gràcies, Robert, jo també m'ho passo bé escrivint-los.

    ResponElimina
  10. M'agraden força, Lluís, però prefereixo les de Phiz.

    ResponElimina
  11. Una anàlisi brillant, mestre Allau. És un plaer llegir els teus posts de crítica literària (fins i tot els dedicats a Dickens, un sant que no és de la meua devoció :)

    ResponElimina
  12. No veig perquè no ha de ser de la teva devoció, Leb. Espero acabar convertint-te.

    ResponElimina