Es diria que la força icònica dels atemptats del 11-S a Manhattan monopolitzaren la inspiració dels artistes i deixaren exhaurit el “tema” per quan arribaren les matances de Madrid o Londres. Potser tot es deu al poder amplificador del que gaudeix la cultura americana a nivell mundial; però ben poc hem sentit de pel·lícules o llibres que parlin d’aquests “altres” atemptats. Per això ja és motiu d’interès anar a veure aquesta “London River” dirigida pel parisenc d’origen algerià Rachid Bouchareb.
Recordem-ho. Era el juliol de 2005 i Londres celebrava amb eufòria la seva victòria com a seu olímpica, quan el dia 7 esclatà una sèrie de bombes al metro i a un autobús. Més de 700 persones resultaren ferides i 56 persones moriren a mans del terrorisme jihadista. La pel·lícula aborda aquest fet des del punt de vista intimista amb la història d’un pare i una mare que busquen els seus fills respectius, dels quals no han tingut notícia des del dia dels atemptats. Són figures molt diferents i gairebé antagòniques. Ell un negre africà de religió musulmana que treballa com a forestal a França i que abandonà el seu fill quan aquest tenia 6 anys. Ella una pagesa blanca de Guernsey, protestant (“mes o menys”), vídua de la guerra de les Malvines i que té en la seva filla estudiant a Londres la seva principal raó de ser. Aquests dos personatges acabaran trobant-se per descobrir que els uneix molt més del que voldrien reconèixer.
Pel·lícula petita, rodada en 15 dies en els barris menys fotogènics de Londres, pràcticament amb dos actors i una única situació possiblement estirada en excés, “London River” parla d’aquest nou desordre mundial on la locomotora de la història ens obligarà a desconfiar cada cop més de la societat i a buscar la humanitat allà on sempre ha estat, en les persones.
I com passa molt sovint, el film seria benintencionat, però prescindible, si no comptés amb dues actuacions d’alçada i d’estils completament oposats. L’actor de Mali Sotigui Kouyaté, mort fa tres mesos als 73 anys, va ser premiat al Festival de Berlín per la seva interpretació d’aquest home estòlid i silenciós que pot suggerir a la vegada la flexibilitat d’un jonc o la solidesa d’un om. I en quant a la gran Brenda Blethyn, està incommensurable com a la dona de camp que rep lliçons de globalització de la forma més traumàtica possible. Quin recital el d’aquesta dona que reflecteix successivament l’angoixa, el desempar, la desconfiança, l’alegria, el dolor o la ràbia i que funciona com a àncora emocional de la pel·lícula.
****
Comprovo al dietari que hem passat pràcticament un mes sense anar al cinema. Fins fa poc queia una pel·lícula a la setmana com a mínim. Estan canviant els nostres costums o cal culpar a la poc atractiva cartellera estiuenca? Cal dir que en el meu cas no es pot responsabilitzar ni al “home cinema” ni a les descàrregues de la xarxa, perquè jo no n’uso d’aquestes coses. S’està exhaurint la meva curiositat per aquelles coses de l’edat? Espero que no, però em vigilaré de prop. En tot cas, l’estrena de “Toy Story 3” no me la penso perdre.
Recordem-ho. Era el juliol de 2005 i Londres celebrava amb eufòria la seva victòria com a seu olímpica, quan el dia 7 esclatà una sèrie de bombes al metro i a un autobús. Més de 700 persones resultaren ferides i 56 persones moriren a mans del terrorisme jihadista. La pel·lícula aborda aquest fet des del punt de vista intimista amb la història d’un pare i una mare que busquen els seus fills respectius, dels quals no han tingut notícia des del dia dels atemptats. Són figures molt diferents i gairebé antagòniques. Ell un negre africà de religió musulmana que treballa com a forestal a França i que abandonà el seu fill quan aquest tenia 6 anys. Ella una pagesa blanca de Guernsey, protestant (“mes o menys”), vídua de la guerra de les Malvines i que té en la seva filla estudiant a Londres la seva principal raó de ser. Aquests dos personatges acabaran trobant-se per descobrir que els uneix molt més del que voldrien reconèixer.
Pel·lícula petita, rodada en 15 dies en els barris menys fotogènics de Londres, pràcticament amb dos actors i una única situació possiblement estirada en excés, “London River” parla d’aquest nou desordre mundial on la locomotora de la història ens obligarà a desconfiar cada cop més de la societat i a buscar la humanitat allà on sempre ha estat, en les persones.
I com passa molt sovint, el film seria benintencionat, però prescindible, si no comptés amb dues actuacions d’alçada i d’estils completament oposats. L’actor de Mali Sotigui Kouyaté, mort fa tres mesos als 73 anys, va ser premiat al Festival de Berlín per la seva interpretació d’aquest home estòlid i silenciós que pot suggerir a la vegada la flexibilitat d’un jonc o la solidesa d’un om. I en quant a la gran Brenda Blethyn, està incommensurable com a la dona de camp que rep lliçons de globalització de la forma més traumàtica possible. Quin recital el d’aquesta dona que reflecteix successivament l’angoixa, el desempar, la desconfiança, l’alegria, el dolor o la ràbia i que funciona com a àncora emocional de la pel·lícula.
****
Comprovo al dietari que hem passat pràcticament un mes sense anar al cinema. Fins fa poc queia una pel·lícula a la setmana com a mínim. Estan canviant els nostres costums o cal culpar a la poc atractiva cartellera estiuenca? Cal dir que en el meu cas no es pot responsabilitzar ni al “home cinema” ni a les descàrregues de la xarxa, perquè jo no n’uso d’aquestes coses. S’està exhaurint la meva curiositat per aquelles coses de l’edat? Espero que no, però em vigilaré de prop. En tot cas, l’estrena de “Toy Story 3” no me la penso perdre.
Se m'està endarrerint la feina. Em sedueix aquest London River `però suposo que ens veurem a Toy Story 3...
ResponEliminaGalde, sempre hi ha prioritats! Promet molt.
ResponEliminasi hi ha una gran actuació ja és una gran pel·lícula, el de menys és el pressupost o, fins i tot, la història. Només cal que ens ho poguem creure :)
ResponEliminaEstic en part d'acord, encara que, com deia, la situació única em sembla una mica allargada. Tot i això, accentuar el temps d'espera per saber què ha passat amb els seus fills et fa compartir encara més la seva angoixa.
ResponEliminaJo veuré Toy Story 3 quan la passin a la TV, en sessió de migdiada. Reconec que es fa difícil escollir, i no se solen trobar pel·lícules d'aquelles que dius: "noi, quina pel·lícula!" A tot estirar coses correctes o enginyoses. En fi, la creació fa cicles i ara no sembla que siguem a la part interessant. De moment, segueixo creient més en el cinema d'això que en diuen els països "emergents".
ResponEliminaAi, Lluís, em cal molta motivació per veure pel·lis dels països "emergents", jo ja em trobo del costat dels "decadents".
ResponEliminaEm sembla atractiva la pel·lícula, llàstima si s'allarga d'alguna manera. Tela marinera amb els contrastos i els absurds dels països moderns aparentment tan homogenis
ResponEliminaEl bo que té, Marta, és que amb prou feines arriba a l'hora i mitja de durada.
ResponElimina..jo crec que és la cartellera, ets vist la de Gainsbourg?....
ResponElimina...I la tele, què, encara res de res?
..jo tampòc em penso perdre Toy Story 3...la primera va ser una revelació, jo era dels que pensava que l'animació era per canalla fins que vaig veure Toy Story, recordo que vaig sortir del cinema amb la baballa per terra, quin tros de peli, la segona ja no em va agradar tant, però, noio, els soldadets de joguina, el dino, que macos XD.
La del Gainsbourg ha rebut molts pals i sembla més una col·lecció de postals i clips que una pel·li, però ves a saber.
ResponEliminaToy Story l'acabem de veure i, si em poso les piles (mai millor dit), serà el motiu de l'apunt de demà.