Ningú no coneix el final

Un desconegut truca a la porta del domicili novaiorquès dels Paulton i demana veure el marit; segons diu, aquest és l’únic capaç de solucionar els seus problemes. L’esposa el convida a passar al saló: el seu home no pot trigar. Mentre acaba d’arreglar-se per sortir, la dona sent l’aprensió d’haver obert la porta a un desconegut. Torna al saló just en el moment en el qual el visitant salta al buit des de la finestra. En la seva caiguda gairebé impacta contra el senyor Paulton que estava a punt d’entrar al portal de casa seva...

Qui era aquest suïcida que Bayard Paulton no havia vist en la vida? Com podia ser ell l’única persona que podia ajudar-lo? Obsessionat pel misteri comença a investigar el passat d’un home del que només coneix el final.

Amb aquesta premissa intrigant comença “The end is known” (“La fi és coneguda”), novel·la de 1949 escrita per Geoffrey Holiday Hall i que es podria adscriure sense dificultat al gènere negre. El llibre té la dosi suficient de suspens com per ser llegit amb rapidesa, està escrit amb un estil literari que supera els estàndards de la literatura popular i presenta una galeria de personatges turmentats en els que, apart d’una canònica “femme fatale”, hi he trobat l’influx de l’existencialisme de l’època. Seria per tant una novel·la que us podria recomanar, si no fos perquè us serà ben difícil llegir-la..., a menys que tingueu una comprensió mitjana de l’italià.

M’hauré d’explicar, perquè el llibre en si té al darrera una història tant o més misteriosa que la trama que conté. I no, no es tracta d’una invenció més d’apòcrifs com els que propicia la xarxa, aquí, com diria Orson Welles, “it’s all true”. A mi em va arribar com a consell de Maria Folch i per això el tinc en una edició de 2009 de Sellerio Editore de Palermo sota el títol de “La fine è nota”. I per què hauria de llegir jo una novel·la americana en la seva traducció a l’italià? Caldrà que em posi “en plan” Sofia Petrillo.

Sicília, principis de la dècada dels 50 del segle XX. L’escriptor Leonardo Sciascia, gran aficionat a la novel·la negra (que a Itàlia es diu “giallo”, és a dir “groc”), compra en un quiosc d’estació una edició barata de “La morte alla finestra” d’un tal G. Holiday Hall. El llibre l’impressiona per la seva qualitat i fins i tot arriba a sospitar si darrera d’un autor de nom tan festiu no s’amagarà algun pes pesant com William Faulkner o Erskine Caldwell en hores d’esbarjo. El títol queda oblidat fins que a finals de la dècada dels 80 l’editorial Sellerio, que està a punt d’encetar una col·lecció de literatura policial, demana consell a Sciascia i aquest recorda el plaer que li produí aquella vella novel·leta. Es fan les gestions per esbrinar més detalls sobre l’autor i la seva obra, però ningú sembla saber-ne res. De totes maneres, el llibre s’edita l’any 1990 sota el títol més acurat de “La fine è nota” i s’arribà a fer una pel·lícula (segurament oblidada) amb la també oblidada Valerie Kaprisky.

Vint anys més tard, en ple imperi de Google, es diria que ha de ser molt més senzill seguir la pista de l’autor, però els resultats són decebedors. Sembla que Geoffrey Holiday Hall només escrigué una altra novel·la, el “thriller” d’espionatge “The watcher at the door” l’any 1954 i després desaparegué de la faç de la terra. Enlloc he trobat cap dada biogràfica i, llevat de l’edició italiana, a Amazon només es poden aconseguir velles primeres edicions americanes dels anys 40-50. Llegeixo que l’any 1950 guanyà el premi Edgar Allan Poe en la categoria de primera novel·la. Per altra banda també corren edicions de “poche” de la mateixa època; ja que la novel·la fou publicada també a França, amb el final lleugerament modificat, i fins i tot guanyà el prestigiós “Grand Prix de la Littérature Policière” de l’any 1953.

De fet, el que explico no és res de nou, aquest és el destí de tants llibres que foren populars en el seu moment i ens hauria de fer reflexionar una vegada més sobre la volatilitat de tants esforços literaris. De fet, el més curiós és que un lector agraït, com en aquest cas Sciascia, el rescatés de l’oblit al que havia estat condemnat. Només cal preguntar-se quina data de caducitat tindrà aquesta segona vida.