La doble mort de Jinksy

René Magritte, "L'escala de foc".

(per la Clídice, que m'ho va inspirar)

Molts vam saber de la mort de Jinksy a través de Facebook, quan la seva amiga Margarida ho va anunciar amb un concís “Sempre et recordarem”, acompanyat del seu inconfusible avatar del gat. La notícia ens sobtà de forma especial, no només per inesperada, sinó perquè tots havíem llegit aquell matí el seu puntual apunt al bloc i l’havíem trobat vital i optimista com poques vegades. Havia estat un senzill apunt personal en el qual, després de constatar que la calor de maig que anunciava l’estiu havia arribat per no marxar, declarava el seu propòsit de rescatar les bermudes de l’altell i de tallar-se els cabells aquella mateixa tarda.

Pels missatges que ens vam anar intercanviant els seus lectors, vam refer més o menys les circumstàncies de la seva mort. Havia estat prenent una cervesa amb uns amics a una terrassa de la rambla de Vilanova, on vivia, i cap a les nou del vespre s’havia alçat amb la intenció de retirar-se. Com que ningú no l’esperava a casa, els amics insistiren perquè anés a sopar amb ells; però Jinksy, que era de costums molt regulars, digué que tenia feina a fer. Potser havia d’enllestir l’apunt de l’endemà o bé continuar treballant en aquella novel·la que feia anys que tenia entre mans i de la qual ningú no havia arribat a veure’n cap indici. El veieren allunyar-se pel passeig i com, de sobte, començava a fer tentines i queia a terra. Aparentment havia perdut el coneixement. Ràpidament el dugueren a l’hospital en el cotxe d’un dels amics, però ja no recuperà la consciència i morí abans que canviés la data. Tenia tan sols 43 anys. Ningú no va gosar preguntar si el difunt duia els cabells curts o no.

Els comentaris del seu últim apunt, “Bon temps i barca nova!” es titulava, esdevingueren un improvisat llibre de condolences. Ran de la seva mort es revelà el nom veritable que s’ocultava darrera del “nick”; però per a nosaltres continuaria sent Jinksy, tal com l’havíem conegut sempre a través del seu bloc i així l’anomenàrem una i altra vegada en els missatges de dol. De fet, jo de seguida vaig oblidar aquell nom i cognoms de persona real, que sonaven gairebé a impostura, perquè, sense haver-lo conegut, per a mi Jinksy era simplement la figura imaginada que ell havia volgut construir-se en els seus textos i apunts, no pas un ciutadà amb carnet d’identitat i obligacions tributàries.

Per respecte a l’amic traspassat i per mostrar que no l’oblidaria (vaig comprovar que no vaig ser l’únic), vaig conservar el seu bloc al meu blogroll. Inevitablement en pocs dies vaig contemplar amb melangia com aquell “Bon temps i barca nova!” aterrava al final de la llista i allà s’hi quedava, mentre el temps anava marcant la distància del seu decés. Publicat fa tres dies. Publicat fa tres setmanes. Publicat fa tres mesos… Va arribar el moment que ja ni m’hi fixava de com anava acumulant pols en aquell racó remot de la meva pàgina.

I llavors, el 31 de desembre, l’últim dia de l’any, quan havien passat més de set mesos del seu emmudiment, a les vuit del matí, com sempre havia fet en vida, Jinksy publicà un nou apunt. El meu ensurt va ser considerable en trobar-me’l de nou al capdamunt de la llista. Pel cap em creuaren les idees més boges, que repetidament recorregueren el camí que va d’una simple broma fins al més inexplicable fenomen paranormal. Vaig entrar al seu bloc amb la mateixa aprensió que si es tractés d’un casalot amb fantasma.

Em sorprengué l’enyorada normalitat que hi vaig trobar. L’apunt es titulava “Horaciana” i era un comentari sobre un text d’aquest autor llatí. Jinksy ja ho feia això de freqüentar de tant en tant els clàssics i en l’estil del que allí es deia es reconeixia sense dificultat la seva veu. No vaig voler creure en l’existència d’un ventríloc impostor, i encara menys en comunicats d’ultratomba. Racionalment només hi havia una explicació: Jinksy, incansable com era en la seva producció, havia deixat una col·lecció d’apunts intemporals a la reserva i els havia programat per l’improbable cap d’any.

Com que havia accedit directament a l’entrada anomenada “Horaciana”, vaig voler confirmar la meva teoria clicant a la capçalera del bloc. Aparegueren una sèrie d’apunts, tots amb data 31 de desembre, tots a les 8 del matí. Hi havia poemes, comentaris de text, un elogi de l’onomatopeia com una de les belles arts, un estudi sobre els països que condueixen per l’esquerra, una evocació del metro de Budapest. No sé quants n’hi havia en total, no els vaig voler llegir, no els vaig voler comptar, però tots compartien la intemporalitat i les dèries característiques de l’autor.

Vaig tornar a l’”Horaciana” inicial. La vaig rellegir. Vaig pensar en fer-hi un comentari, però la idea em produí un estremiment desagradable. I si Jinksy em responia? No, no estava en disposició d’establir diàlegs amb fantasmes; massa complicacions metafísiques. Sense comunicar-ho a ningú vaig eliminar “El Bloc de Jinksy” del meu blogroll i vaig posar-me a buscar imatges inèdites d’Alícia. No era, de cap manera, el dia apropiat per Dickens.