divendres, 24 de febrer del 2012

Món de mones


Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens d’una notícia que, en paraules seves, revolucionaria el món de l’art. El fet és que, amb la intenció de col·laborar amb una exposició que es farà a París sobre Leonardo, la gent del Museo del Prado va decidir treure la quisca a una pintura que tenien oblidada al soterrani i, un cop restaurada, descobriren que el resultat era una còpia prou apanyada de la celebèrrima Mona Lisa, cosa que es van afanyar a comunicar a la premsa amb fanfàrries de notícia bomba.

Faig un incís. No sabria dir el perquè, però és un fet indiscutible que el retrat de la Gioconda és el quadre més famós del món, el paradigma del Gran Art per a la majoria, el souvenir per excel·lència que t’has d’endur del Louvre, motiu que aglutina multituds amb el mòbil-càmera a la mà i fa impossible gaudir-lo a pleret (segons la Wikipedia, la mitjana de permanència davant d’aquest oli pintat sobre fusta d’àlber, és de quinze segons). La veritat és que tanta sobreexposició cansa (ves que Dan Brown no hi tingui també alguna cosa a veure) i la Mona Lisa aquesta acaba semblant el súmmum del “kitsch”. Enteneu-me, el quadre és molt bo, el quadre és fins i tot sensacional; però n’hi ha molts altres de la mateixa categoria i el món de l’art no s’hauria de guiar pels mateixos paràmetres del “hit parade”. Permeteu-me que jo, mentre les masses eclipsen l’obra, me’n vagi a Cracòvia a visitar l’encisadora dama de l’ermini. Fi de l’incís.

Tornem al Prado i el seu anunci explosiu. Explosiu? L’existència de la còpia d’una obra mestra no representa cap novetat: els museus són plens de còpies de l’estatuària grega i romana, els exàmens són plens d’intents de còpia del que ha escrit el primer de la classe i potser els artistes rupestres ja es copiaven els uns als altres. Els museus decents només exhibeixen una còpia, si és prou reeixida, i mai la presenten com a peça estrella. Els del Prado, en canvi, quan aquest succedani retorni de París, pensen penjar-lo a una sala on estarà acompanyat de noms com els de Rafael o Botticelli.

Els motius per la sacralització del quadre em sonen febles. Diuen que va ser pintat per un membre del taller de Leonardo pràcticament al mateix temps que l’original. Que algú m’expliqui com s’han pogut datar dues pintures de fa 500 anys fins a fer-les pràcticament contemporànies, dia més, dia menys. Diuen els experts del Prado, una mica per dir i també per fer-se auto-bombo, que així aprendrem com pintava el Mestre. Les conjectures han intentat fins i tot identificar l’autor d’aquesta còpia. Hi ha qui diu que era un espanyol, per allò d’escombrar cap a casa; però, si ja del famós Leonardo poc se sap de cert, investigar el seu taller és pura quimera. La còpia llueix colors de nou ric, però les faccions de la retratada són clarament inferiors a l’original.

Poc importa, les institucions culturals actualment funcionen com empreses i estan obligades a obtenir beneficis i, si cal crear una “notícia”, doncs es crea i, apa, a afartar-se de vendre samarretes i tasses amb la cara de la Mona Lisa bis. Fa poc el descobriment d’un Bruegel al mateix Prado va merèixer molt menys rebombori, quan allò sí que era una primícia. Però, des que fa dos dies aquesta còpia s’exhibeix a una de les sales del museu, un munt de badocs s’amuntega davant del quadre com si es trobessin davant de la vuitena meravella. Haurien de penjar-hi al costat un cartell de “Anunciado en televisión”.

39 comentaris:

  1. Segons en Bilbeny la còpia de la Mona Lisa la va fer en Bartomeu Bonaplata, conegut com "il quattro barrati" a Milà on s'hi estava amb en Lleonard.

    Llàstima que a principis del s. XX quan van robar la Mona Lisa no aprofitessin per a calar-li foc i així hi hauria un mite menys per a badocajar... Això del circ temàtic dintre del món de l'art és esgotador malgrat que va bé per poder contemplar les obres mestres que hi ha pel seu voltant amb més tranquil·litat.

    ResponElimina
  2. Si en Bilbeny diu que la va fer en Bonaplata, jo dic que la va fer un avantpassat d'un cunyat meu, que era veí de Leonardo (que per catalans universals no quedi).

    Em fa ràbia que, mentre l'atenció universal se centra en aquesta coloraina, el superb descendiment de Van der Weyden no hi ha qui se'l miri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que m'agrada! Des que vaig descobrir la versió HD a Google Earth hi he passat més d'una estona contemplant els seus meravellosos detalls.

      Elimina
  3. Trobo interessant la Mona Lissa però no he entès mai que desperti tant fanatisme. Afegeixo que si la mitja de temps a romandre davant de la pintura de Leonardo és de 15 segons, probablement és perquè més d'un es pregunta què cal veure-li a la dama del quadre. Quant a la còpia tot just exhibida penso que és molt reeixida. De fet em sento com si la veiés de joveo bé, en fos una filla, la Giocondina.

    ResponElimina
  4. Glòria, si la poses al costat de l'original veuràs que té un imperdonable cap boterut i una expressió més acomodatícia que misteriosa. Que la Giocondina que dius no la va pintar un geni sinó un subaltern.

    ResponElimina
  5. Acabo d'afegir l'original a l'apunt per tal de fer molestes comparacions.

    ResponElimina
  6. Perdó, el quadre el va pintar la meva rebesavia, la Maria de can cotillaire. I ja som al lloc de sempre, a cap dels dos quadres els hi trobo la gràcia, o almenys la enorme popularitat que té el quadre de la senyora ambigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, tot això que t'estalvies en aglomeracions.

      Elimina
  7. La bis és més galtuda, serà de tant cossido i, digueu-me snob, però he passat en dos ocasions pel davant de la leonardina i no me l'he mirada, pels meus ... ons! Ens veiem a Cracòvia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I té celles! Jo també, si algun dia torno al Louvre, passaré olímpicament d'ella.

      Elimina
  8. Tota la gracia i el misteri a fregir espàrrecs. I això si que es interessant; veure el perquè son com un ou i una castanya

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prefereixo els ous a les castanyes. També en aquest cas.

      Elimina
  9. Potser em perdo coses, però no m'agrada veure els quadres als museus. Prefereixo veure'ls tranquil·lament a casa en un llibre o suport digital per poder-me parar en els detalls, tenir informació addicional sobre l'obra al moment, etc... Les noves tecnologies i l'alta resolució ja ens ho permeten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també sóc cada vegada més de la teva opinió. A la xarxa hi ha obres en alta resolució que són fascinants.

      Elimina
    2. discrepo, la música i l'art en directe emocionen més, sempre i quan no hi hagi ningú a prop tossint o parlant.
      Del copiador, jo l'hagués posat bona nota en color i transparències, pero el rostre és lleitjot.
      De tanta Monalisa, m'ha vingut de cop al cap el final d'una peli on la Gioconda plora una llàgrima, algú s'enrecorda del títol?

      Elimina
    3. Kalamar, si no compares amb l'original, encara passa, però si tens present el rostre original, no hi ha color.

      De la pel·lícula, ni idea.

      Elimina
  10. Pel breu i insòlit temps que em vaig dedicar a les tècniques de datació artística, que en aquesta vida un ha de fer tots els papers de l'auca, ja t'ho confirmo: sense documentació seriosa complementària i sense mostres que confirmin que empraren exactament els mateixos materials, és impossible que sapiguen si són estrictament contemporànies o si una es 15 o 20 anys posterior a l'altra. Ara, si surten a proclamar que tenen a les golfes una còpia feta per un anònim quan Leonardo ja estava a l'altre barri o a mil kilómetres de distància s'esguerra tot aquest vodevil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, sense entendre-hi ni un borrall ja sospitava que tots aquests detalls que amaneixen la notícia són pura decoració sense cap fonament.

      Elimina
  11. Ep, el copista és català, com en Cristòfor Colom. I la datació no planteja cap problema: de quan Montserrat tenia mar i s'hi podien collir percebes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, Mati, que la van descobrir al Prado, no al MNAC. Concedim-los la possibilitat que fos un madrileny.

      Elimina
    2. Nein, nein, nein. El fons el delata; si per cas, un català a Madrid.

      Elimina
    3. "Típico paisaje de la Toscana" van dir a la tele.

      Elimina
    4. I un bé negre. Em fa que si haguessin tret la quisca com déu mana, descobririen una inscripció: Esparreguera, Vila de vacances.

      Elimina
    5. Estic amb la Matilde. Res de Català a Madrid. un CATAlÀ amb majúscules. He sentit a dir que en Jordi Bilbeny ja està investigant el cas. Segur,segur que era català. I probablement dels voltants de Manlleu.

      Elimina
    6. Calla MU que, ara que ho dius, aquesta és la mossa petita de cal Pellingues, la Rosa Maria (:P) que fa de pecadora a La Passió. Ai quan li digui a se àvia! i quina alegria no tindrà de veure la nena tan ben composta. I més famosa que no pas sortint a la portada de l'Interviu! ^^

      Tot i que jo diria que aquesta vista és més aviat per la banda de Sant Pau de la Guàrdia o de Manresa eh! Que en Girbén em corregeixi.

      Elimina
    7. Quin orgull que aquest humil bloc contribueixi a posar les coses al seu lloc i els catalans al món.

      Elimina
  12. Déu me'n guard de contribuir al rebombori mediàtic (he fet tres estades a París i ni se m'ha acudit anar a veure aquesta senyora coberta de vernís esgrogueït), però he llegit que el que fa interessant aquesta còpia és que l'anàlisi de raigs (X? Infrarojos? UVA?) indica que en el quadre s'observen les mateixes rectificacions en l'esbós preparatori que les que s'han observat en el quadre de Leonardo. D'això dedueixen que l'autor de la còpia l'anava pintant al mateix temps que el mestre i hi anava introduint canvis a mesura que el jefe es repensava alguna part del quadre. Figura que així ens podem fer una idea del que va pintar Leonardo i ara s'amaga sota la quisca del Louvre.
    A Madrid tampoc m'hi trobaran (si més no, davant d'aquest quadre).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Santi, això explica moltes coses.

      Elimina
    2. Això sí pot ser. És a dir, que tot i que es tapi o es pinti a sobre, amb un escanejat de fluorescència -raigs X- s'hagi pogut veure un palimpsest de traces anteriors que s'hagin pogut comparar amb les de l'original i portat a conclusions d'aquesta mena.

      Elimina
    3. El que no em quadra és que, si han pogut comparar els traços anteriors de Leonardo amb els d'aquesta pintura, no estudien la forma de pintar de Leonardo a partir de la seva pròpia obra enlloc de fer-ho a través d'un deixeble.

      Elimina
  13. Un dels grans mals del segle: la notícia crea l'esdeveniment. I la gent, com que no té esperit crític, de les notícies en fa el seu món i la seva veritat. Poc hi podem fer; sempre hi ha haurà, pel cap baix, dos mons: el de la realitat qüestionable i el de l'aparença de realitat. Els ignorants estaran sempre en el segon; i no pots lluitar contra ells perquè la seva veritat els fa indestructibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A risc de semblar paranoic, és com si les notícies vinguessin programades de qui sap on i els mitjans es limitessin a reproduir-les acríticament.

      Elimina
    2. No descartem cap possibilitat. Millor ser "críticament" previnguts!

      Elimina
  14. Perdona, Allau, tanco aquí els comentaris que jo signo però ser un subaltern de Leonardo...ja m'hauria agradat. L'original té un cutis que sembla malalt d'ictericia -potser això és un mèrit- i afegeixo que les mans tan bellament pintades pel de Vinci són també magnífiques a La Giocondina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, la icterícia de l'original segur que es deu a la pàtina dels anys. Sembla que hi ha un bon debat sobre si s'hauria de restaurar o no.

      Elimina
  15. Hehehe però tu no saps que tot el que tenen a Madrid "és millor"? Si fins i tot diuen que Cristiano Ronaldo és millor que Messi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, no em ficaré en qüestions de futbol que és terreny minat; però sí que detecto un cert xovinisme ranci en això de tenir una Mona Lisa "espanyola".

      Elimina