Alta tensió

La meva doctora del Clínic em diu que tinc la tensió alta i que caldria que fes exercici (entre altres mesures igual de divertides). Com que no em posaré ara als meus anys a practicar esport —activitat que em consta que és nefasta per a la salut—, surto a passejar, que és el màxim que se’m pot demanar sense violentar-me. Pujo pel carrer d’Aribau, ja que fa poc que vaig descobrir que el tram entre Diagonal i Via Augusta potser no l’havia fet mai a peu, prova notòria que ens movem per circuits preestablerts que no es desvien ni un mil·límetre del que seria previsible, encara que estiguem parlant d’indrets molt propers a casa meva. La veritat és que aquest tros d’Aribau té ben poca gràcia: alguna resta d’arquitectura franquista (seca com un bacallà) i molts edificis lletjos dels 60 i els 70, tot amanit amb comerços prescindibles per a una clientela benestant i definitivament envellida.

Potser s’hauria de considerar simbòlic que l’esforçat funcionari Aribau i el seu carrer s’acabin estavellant, gràcies al traçat viari de Barcelona, als murs neutres de l’institut Menéndez Pelayo, “rompeolas de todas las Españas”. Pujo pel carrer Tavern, que és costerut, i que amb l’esforç que comporta l’ascensió equival a una hora gratuïta al DYR. Aquesta zona de Sant Gervasi convoca alguns dels esperits més il·lustres del nomenclàtor barceloní: Copèrnic, Plató, Marc Aureli i Descartes. Fita prominent del barri és l’Hospital Plató, que quan jo era petit es deia Clínica Platón, i que ara és un aparador més de llistes d’espera.

Al capdamunt de tota aquesta orografia esquerpa i impossible trobareu el parc de Monterols, un oasi verd i eixutament mediterrani salvat in extremis per contemplar la ciutat amb un cert sentiment de superioritat. El lloc és solitari i convida al crim sàdic i impune, però el barri es refrena, influït per Jaume Vallcorba, que viu a la cantonada següent. Així que a Monterols hi predominen els passejants autistes de gossos agressius i les àvies amb nét ludòpata. Una de les sortides del parc desemboca al passatge Hercegovina. Em pregunto perquè Barcelona disposa d’un carrer dedicat a aquesta nació dinàrica, quan ni Bòsnia, ni Croàcia, ni Eslovènia gaudeixen d’un tal honor.

Al solitari carrer de Ferran Valls i Taberner em topo amb una d’aquelles improbables gitanes romaneses, falsament sord-mudes, que pretenen fer-te firmar un paperot abjecte a favor d’un no-res. El meu posat sorrut arrenca miraculoses paraules de la falsa-muda que ara es conforma amb fer-me pena mentre intenta manllevar-me 20 cèntims.

Continuo coll avall, observo que els carrers dels pensadors ara són substituïts per sants (sant Eusebi, sant Elies, sant Hermenegild, sant Guillem). El conjunt d’edificis de Brusi cantonada amb Via Augusta mostren rajoles interessants i el record d’un bar d’ambient que es deia, sí, La Rosa. No recordo ni com era ni qui hi anava (potser era lesbià i permissiu); tot això havia quedat sepultat durant dècades a un racó de la meva ment que em fa contemplar el meu jo de fa tants anys com un perfecte desconegut. Més avall, a la plaça Cardona, hi havia hagut un petit nucli de bars gais, però el seu moment de glòria crec que fou anterior al meu. Ara la plaça l’ocupa una àrea de jocs infantils. En un banc un home treballa des del seu portàtil.

Els matins la ciutat és plena de velles que empenyen el carret de la compra, d’avis que trafiquen amb néts que van i vénen de l’escola, d’homes fingidament trempats que tanquen acords comercials des dels seus mòbils i de pàries (no sempre negres africans) que recullen ferralla en carros del supermercat. Els matins la ciutat fa pensar en una colònia d’insectes socials: admira que tothom assumeixi el seu paper i que, malgrat la complexitat dels mecanismes implicats, la cosa acabi funcionant (més o menys).

Avui al diari he llegit que un prestigiós guru (una mica malastruc, no ho negaré) predeia el dia imminent que això d’internet s’enfonsaria i que a partir d’aquí res no seria com abans. Poc després se m’ha espatllat l’ordinador: la meva pantalla ha esdevingut una necròpoli de píxels, una situació que no per coneguda ha resultat menys exasperant. Com que no era avui el dia de la prevista caiguda d’internet i a casa encara funciona el portàtil d’emergència, deixaré per un altre dia el comentari sobre la decadència i caiguda de l’imperi d’occident.