divendres, 28 de març del 2014

Alta tensió


La meva doctora del Clínic em diu que tinc la tensió alta i que caldria que fes exercici (entre altres mesures igual de divertides). Com que no em posaré ara als meus anys a practicar esport —activitat que em consta que és nefasta per a la salut—, surto a passejar, que és el màxim que se’m pot demanar sense violentar-me. Pujo pel carrer d’Aribau, ja que fa poc que vaig descobrir que el tram entre Diagonal i Via Augusta potser no l’havia fet mai a peu, prova notòria que ens movem per circuits preestablerts que no es desvien ni un mil·límetre del que seria previsible, encara que estiguem parlant d’indrets molt propers a casa meva. La veritat és que aquest tros d’Aribau té ben poca gràcia: alguna resta d’arquitectura franquista (seca com un bacallà) i molts edificis lletjos dels 60 i els 70, tot amanit amb comerços prescindibles per a una clientela benestant i definitivament envellida.

Potser s’hauria de considerar simbòlic que l’esforçat funcionari Aribau i el seu carrer s’acabin estavellant, gràcies al traçat viari de Barcelona, als murs neutres de l’institut Menéndez Pelayo, “rompeolas de todas las Españas”. Pujo pel carrer Tavern, que és costerut, i que amb l’esforç que comporta l’ascensió equival a una hora gratuïta al DYR. Aquesta zona de Sant Gervasi convoca alguns dels esperits més il·lustres del nomenclàtor barceloní: Copèrnic, Plató, Marc Aureli i Descartes. Fita prominent del barri és l’Hospital Plató, que quan jo era petit es deia Clínica Platón, i que ara és un aparador més de llistes d’espera.

Al capdamunt de tota aquesta orografia esquerpa i impossible trobareu el parc de Monterols, un oasi verd i eixutament mediterrani salvat in extremis per contemplar la ciutat amb un cert sentiment de superioritat. El lloc és solitari i convida al crim sàdic i impune, però el barri es refrena, influït per Jaume Vallcorba, que viu a la cantonada següent. Així que a Monterols hi predominen els passejants autistes de gossos agressius i les àvies amb nét ludòpata. Una de les sortides del parc desemboca al passatge Hercegovina. Em pregunto perquè Barcelona disposa d’un carrer dedicat a aquesta nació dinàrica, quan ni Bòsnia, ni Croàcia, ni Eslovènia gaudeixen d’un tal honor.

Al solitari carrer de Ferran Valls i Taberner em topo amb una d’aquelles improbables gitanes romaneses, falsament sord-mudes, que pretenen fer-te firmar un paperot abjecte a favor d’un no-res. El meu posat sorrut arrenca miraculoses paraules de la falsa-muda que ara es conforma amb fer-me pena mentre intenta manllevar-me 20 cèntims.
Continuo coll avall, observo que els carrers dels pensadors ara són substituïts per sants (sant Eusebi, sant Elies, sant Hermenegild, sant Guillem). El conjunt d’edificis de Brusi cantonada amb Via Augusta mostren rajoles interessants i el record d’un bar d’ambient que es deia, sí, La Rosa. No recordo ni com era ni qui hi anava (potser era lesbià i permissiu); tot això havia quedat sepultat durant dècades a un racó de la meva ment que em fa contemplar el meu jo de fa tants anys com un perfecte desconegut. Més avall, a la plaça Cardona, hi havia hagut un petit nucli de bars gais, però el seu moment de glòria crec que fou anterior al meu. Ara la plaça l’ocupa una àrea de jocs infantils. En un banc un home treballa des del seu portàtil.

Els matins la ciutat és plena de velles que empenyen el carret de la compra, d’avis que trafiquen amb néts que van i vénen de l’escola, d’homes fingidament trempats que tanquen acords comercials des dels seus mòbils i de pàries (no sempre negres africans) que recullen ferralla en carros del supermercat. Els matins la ciutat fa pensar en una colònia d’insectes socials: admira que tothom assumeixi el seu paper i que, malgrat la complexitat dels mecanismes implicats, la cosa acabi funcionant (més o menys).

Avui al diari he llegit que un prestigiós guru (una mica malastruc, no ho negaré) predeia el dia imminent que això d’internet s’enfonsaria i que a partir d’aquí res no seria com abans. Poc després se m’ha espatllat l’ordinador: la meva pantalla ha esdevingut una necròpoli de píxels, una situació que no per coneguda ha resultat menys exasperant. Com que no era avui el dia de la prevista caiguda d’internet i a casa encara funciona el portàtil d’emergència, deixaré per un altre dia el comentari sobre la decadència i caiguda de l’imperi d’occident.

36 comentaris:

  1. A mi sí que m'agrada canviar la ruta, ves per on. Per exemple, per anar al pàrquing del cotxe tinc uns 10 minuts caminant, i cada cop que hi vaig (que no és cada dia), hi vaig per un camí diferent, per no avorrir-me. Justament ahir vaig anar a dinar per Sant Gervasi amb una amiga i de tornada vaig fer un bon tram d'Aribau fins a Diagonal, després anava cap al Clínic, però no a veure la teva doctora. Generalment sóc més de sota de la Diagonal, prova d'això és que l'Eixampla me la conec força bé, però del Parc de Monterols no n'havia sentit a parlar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molta Barcelona per descobrir per sobre i per sota de la Diagonal. Sovint consulto el mapa per descobrir on s'amaguen jardins secrets al cor de les mançanes de l'Eixample.

      Elimina
  2. no es pot anar al metge, et troben de tot, i et recepten coses rares que et curen un mal i t'en porten tres de nous, a banda del protector d'estomac que també has de prendre. Estic segur que hi ha alguna herba remeiera que va bé per baixar la tensiò, però el problema és que ja no queden herbolaris savis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, no hi vaig per gust al metge, tot i que sembla que hi ha gent a qui li agrada.

      Elimina
    2. El meu pare sinó va al metge ja no es tgroba bé, i ell mateix li diu al doctor Sandín el que li ha de receptar i el que no.

      Elimina
    3. Doncs el teu pare deu ser un cas d'aquests que em parlava la meva doctora de gent que s'ho passa bé anant a veure el metge.

      Elimina
  3. Tu agafa aquest bon hàbit del caminar i converteix-ho en passejos literaris, després es pot fer un bon recull... Salut, campió!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De qualsevol mal se'n pot treure inspiració, quin remei!

      Elimina
  4. Passeja molt i a poc a poc i que no se t'acudeixi fer esport, ni en broma, és pitjor que el tabac. Jo sempre he transitat molt per tot arreu de Barcelona i rodalies però ara fa temps que no transito tant, la veritat, i quan torno als llocs han canviat tant en quatre dies que tinc molts disgustos. De tota manera sobta veure el poc que coneixem allò que tenim a prop, persones incloses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo de moment acostumo anar a pas lleuger i així ho faré mentre pugui.

      Elimina
  5. Sobre el nom del carrer Hercegovina pagaria la pena investigar ja que es tracta d'un nom molt antic, em sembla, posat a finals del XIX, Al carrer Sant Elies hi havia una famosa txeca, brrr, quina por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I al costat té la plaça Boston que no enganxa ni amb cola.

      Elimina
  6. I també hi havia una depiladora molt simpàtica on anàvem a posar-nos guapes unes quantes treballadores de la Harry Walker quan l'empresa era a Infanta Carlota, avui sense Infanta i amb President-ja-és-aquí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ara ni txeca ni depiladora trobaràs.

      Elimina
    2. Ep! els locals de la txeca encara hi són, jo els he vist. Són al soterrani de la parròquia de Santa Agnès (mirant la façana de l'església, s'entra per una porta que hi ha una mica a la dreta) i ara aprofiten aquells locals per activitats diverses.

      Elimina
  7. Sobre els metges, cal anar amb compte, fa poc m'he assabentat d'un parell que han ingressat amb problemes psicològics greus, i al capdavall també es moren i de vegades abans que nosaltres.

    ResponElimina
  8. La teva ruta coincideix parcialment amb la que vaig fer al matí els mesos del darrer estiu, quan feia massa calor per fer les tres parades d’autobús que ara camino diàriament, anada i tornada a pas rapit, i que m’han servit per treure’m la meitat dels quilos que em sobraven, i ja n’hi ha prou, que no es bo morir-se en perfecte estat de salut. Si es per la tensió, em penso que no cal anar rapit, i comparteixo la idea dels perills de l’esport: Si més no, ningú es trenca res prenent un cafè amb llet a una terrasseta. Per el fet de prendre’l, naturalment.

    M’ha agradat moltíssim el to del teu escrit. El to, o el que sigui que el fa tan bo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, cal caminar sense presses, m'ho prendré com una recomanació mèdica.

      Elimina
  9. Si que ets observador! Jo quan camino pràcticament no miro al meu voltant. De fet, ara que hi penso camino poc, gairebé sempre vaig amb bici, caminar es per la gent gran :P
    PD: "El lloc és solitari i convida al crim sàdic i impune" m'encanta xD
    PD2: La fi d'internet? Em sembla que s'han d'acabar moltes moltes coses abans no s'acabi internet, però moltes, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec, Pons, que és la pega d'anar en bicicleta per la ciutat, que no veus gaire per on vas (i a sobre fas la guitza als vianants).

      Elimina
  10. Allau,
    vas passar ben a la vora de casa, però és clar en aquella hora no hi érem per convidar-te a un cafè.
    I sí, els Jardins de Monteroles són poc atractius pel veïnat, a no ser que tinguis un gos males puces d'aspecte terrorífic.
    Ja fa uns anys, quan les nenes eren nadons d'aquells que cal dur al parc a prendre el solet per fer vitamines i evitar l'icterícia, no solia acostar-m''hi i preferia els més civilitzats de Can Castelló o finalment, quan el vam tenir després d'una llarga lluita veïnal, el del carrer Brusi cantonada Copèrnic (ara jardí de la Casa Sagnier).
    El punt de vista del notre terrat -que no jardí, tot i que té plantes- té el seu atractatiu, no et pensis. Si fas una altra caminada per aquests verals, avisa'ns, potser t'hi acompanyem!
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, ja vaig veure sobre el mapa que m'havia perdut els jardins Sagnier. Hi tornaré i aprofitaré per visitar la plaça Castelló, doncs havia anat a una escola del carrer Raset.

      Elimina
    2. Bé, això de l'escola de Raset ja ho sabies ;p

      Elimina
    3. Sí, sí que ho sabia, això de Raset, jo també hi havia anat.

      Els jardins de Can Castelló no són una plaça, sinó un jardí-jardí, més tranquil i més verd que el de la casa Sagnier. Aquest darrer era ben bonic, però està cada cop més pelat i mancat d'arbres, gràcies a la craoda antivegetals que s'han marcat com objectiu la inefable brigada de parcs i jardins de torn (quan un jardí cau a les seves mans i cervells és com dur el gosset a l'ecorxador enlloc de al veterinari, per entendre'ns). Si no cuites a tornar hi trobaràs només un descampat terrós i un parc infantil sense els cavallets que enyora en Girben, que no eren homologats i ja no en posen.
      Salut,
      M.B.

      Elimina
    4. L'escola del carrer Raset seria l'escola Isabel de Villena, veritat? Jo també hi havia anat.

      Elimina
    5. Es clar, Josep, com que vam compartir algun curs i tot.

      Elimina
  11. Del Monterols, sempre, un d'aquells poltres basculants de fusta amb cap de fosa d'alumini; ara desapareguts dels parcs infantils per la seva salvatgia. I quins rodeos hi fèiem!
    Des de la meva consciència de classe infantil, jo pensava: Per què només hi ha poltres d'aquests als parcs de la zona rica de la ciutat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que aquests poltres només els vaig pescar de gran. Els parcs d'infants de la meva època disposaven d'eines de tortura molt bàsiques.

      Elimina
  12. no dejes los paseos, Allau, un placer compartirlos aquí,contigo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No los voy a dejar, Pilar, se trata de una prescripción facultativa.

      Elimina
  13. Ja duus totes les vacunes? i el passaport? un visca pels llibres de viatges! :)

    ResponElimina
  14. Una descripció molt acurada i fidel del barri on vaig viure durant molts anys, sí senyor

    ResponElimina
  15. Uf, feia molts dies que no llegia un apunt amb 30 comentaris! M'ha fet il·lusió.
    I això que dius de les velletes 'que empenyen el carret de la compra', vinc observant que moltes d'elles l'usen més aviat com a caminadors, perquè els dóna estabilitat. Un gran invent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mati, això d'estirar el carret és pel jovent.

      Elimina